Telecinco ha recuperat Hospital Central i, sense cap mena de dubte, les retallades de sanitat han afectat fins i tot en la ficció. Ha tornat Vilches, el metge de culte a Espanya, però l'hospital li cau a sobre, i mai més ben dit. El primer dia un terratrèmol a Madrid provocava una allau de malalts al centre. I és que en aquesta trama desastrosa els metges no poden fer un pas sense que les desgràcies s'esdevinguin en el seu entorn. Si surten a sopar n'hi ha un que prova de suïcidar-se, si la directora contracta un gigoló el noi pateix una aturada cardíaca, si un infermer sedueix una noia en una discoteca ella apareix al cap de poc per urgències perquè ha patit un avortament. Això sí, malgrat tanta desgràcia, tots tenen la libido al màxim. El súmmum el vam haver d'aguantar aquest dimecres, quan reapareix un antic director que temporades enrere havia perdut un braç. Misteris del guió, el noi torna amb tots dos braços i ningú se'n sorprèn. Miracle. Amb determinades ficcions espanyoles (com el cas que ens ocupa) tens la sensació que als espectadors ens prenen el pèl. Que només es preocupen de farcir una franja horària amb trames barates de metges tòpics. Ni són interessants els casos mèdics, ni els conflictes personals tenen res d'excepcional o ben treballat, ni hi ha un aprofundiment en els personatges. El context hospitalari és un simple motor generador de trames, però gairebé com una excusa. Tant els fa un hospital com un bar. En totes hi passa el mateix. No hi ha cap voluntat per assumir un repte narratiu. Fa vint-i-cinc anys vèiem a TV3 A cor obert . Ha passat un quart de segle i no hem arribat ni al cinquanta per cent de la qualitat d'aquella sèrie. Ni tan sols pel que fa als actors: a Espanya les sèries s'han convertit en màquines per convertir xurros en sex symbols . Es preocupen més de generar un fenomen fan que els permeti sumar temporades que d'esforçar-se per fer un producte digne.