2/9: Josep Rull

CADA DIA del món hi ha com a mínim un motiu específic per recordar que hi ha presos polítics i exiliats, i que aquesta situació no és només injusta i indignant, sinó també absurda i sense sentit. Cada dia hi ha com a mínim un fet específic que actua com aquelles pessigades que ens fem per constatar que no estem enmig d’un malson, tot i que els fets semblen obeir més a la lògica esbiaixada i incomprensible dels somnis que no pas a cap lògica racional. Si ens haguessin dit fa dos anys que hi hauria presos i exiliats com els que tenim, no ens hauria semblat possible. Quan expliques a fora aquesta situació, més enllà de la tinta de calamar que hi deixa anar l’Estat, et diuen que no pot ser. Quan Pedro Sánchez diu que Veneçuela no és una democràcia perquè hi ha presos polítics, penses que com pot tenir tanta barra. La pessigada d’avui, el motiu específic per recordar allò que cada dia hi ha motius per recordar, és que en Josep Rull fa cinquanta anys i els fa a la presó. I no saps què dir-hi, entre la felicitació, l’agraïment i la indignació. Cada dia es podria fer un article com aquest. Però hi ha altres coses de les quals també hem de parlar. Els presos i els exiliats no poden ocupar tota la pantalla, però no poden deixar de ser-hi mai.