Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE POTEGIDA

Una setmana estranya

Diumenge vaig viure el Madrid-Espanyol més estrany de la meva vida. Dic vaig viure perquè no el vaig veure. No vaig canviar els canals informatius per seguir el partit en directe. El meu fill es va enfadar molt i des de diumenge està convençut que ell és molt més perico que jo. No m’ha dit periculer (que vindria a ser alguna cosa així com perico de conviccions tèbies) perquè sap que seria un excés. Des d’ahir, de la finestra de casa hi penja un llençol blanc demanant diàleg. Alguns pensaran que soc de conviccions tèbies i potser en aquest cas m’ho prendré com un elogi. Espero, però, que per allò del blanc ningú no m’acusi de perimerengue.

De matinada no podia dormir i vaig veure’l en diferit -en diferit, com els acomiadaments del PP o algunes propostes de DUI: qui ens havia de dir que aquesta expressió tant dels 70 tornaria a estar d’actualitat!-. La brillant segona part de l’Espanyol confirma el meu optimisme. I Pau confirma que ha de ser el nostre porter de futur -i de present-. Si se’m permet, jo ja ho deia. Quan tothom el criticava jo ja vaig escriure que l’havíem de deixar en pau, que era un gran porter. I ara, faig un prec molt gran: renovem-lo.

Va ser precisament Pau -juntament amb un altre López, David- qui va criticar la intervenció policial de diumenge. Sense l’impacte de Gerard Piqué, sí. Però també des d’una posició de més debilitat que el blaugrana. I amb una carrera que encara -tot arribarà- no l’ha fet internacional. El risc és més gran, les represàlies poden ser menys evidents: no és el mateix que et deixin de convocar que no pas que evitin una primera i merescuda convocatòria.

Estem vivint una setmana estranya. Al meu voltant hi veig tristesa, preocupació, emocions a flor de pell. No és mal senyal. Però molts estem tous. I suposo que és per això que em va commoure saber el comiat que va tenir la família Fabregat -pericos compromesos- del Mercat de les Corts. Després d’anys de disputes més o menys amistoses, filles de la rivalitat (gairebé tots els paradistes són culers), al migdia de dissabte va sonar l’himne de l’Espanyol per la megafonia del mercat mentre tothom s’acostava per fer-los un merescut homenatge. Era el primer cop que sonava (el del Barça, després de cada títol). I va ser pel meu amic Josep.

És d’aquelles coses que només els pericos entenem: digueu-me tonto, però aquestes coses encara m’emocionen.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT