11/07/2021

Silenciar la premsa

3 min
Flors davant del restaurant d'Amsterdam on van disparar al periodista Peter R. de Vries
Silenciar la premsa

Atacs. Quatre mil roses blanques han deixat un missatge enverinat al centre de la plaça Dam d’Amsterdam. Sota una foto de Peter de Vries, el periodista tirotejat dimarts en ple centre de la ciutat que encara lluita per sobreviure, hi diu: “¿Un atac a la llibertat de premsa? No, és un atac pel seu paper d’assessor confidencial en el cas Marengo”, un escabrós judici per tràfic de drogues i assassinat que va sacsejar els Països Baixos. El missatge s’ha interpretat com un atac directe al govern de Mark Rutte i a la seva mala gestió del cas.

Hi ha moltes maneres d’erosionar la llibertat de premsa: intimidacions, assetjaments físics i legals, criminalització del periodisme i abusos de les lleis contra la difamació, debilitament del mitjans públics o persecució del pluralisme. Però també hi ha la connivència amb el crim organitzat o amb les estructures de poder que posen el periodisme en el punt de mira.

El febrer passat hi va haver la primera condemna per l’assassinat de la periodista maltesa Daphne Caruana Galizia, morta el 2017 quan investigava un escàndol de corrupció que arribava fins al primer ministre. Una única sentència de presó per a una trama internacional de culpabilitats, impunitats i silencis. També el cas de Jan Kuciak, un periodista eslovac tirotejat el 2018 amb la seva parella quan estava a punt de publicar una informació sobre els vincles de la Màfia calabresa, la ‘Ndrangheta, amb el govern d’Eslovàquia. Va acabar amb la condemna dels autors materials dels crims, però no de l’empresari acusat d’haver-los ordenat.

Repressió. La paraula fa nosa. La veritat, o els qui furguen per trobar-la, són una amenaça per als qui tenen coses per amagar. La llibertat de premsa és un dret fonamental, com el dret de les persones a buscar, rebre i transmetre informació i idees de tota mena.

La presidència rotatòria de la Unió Europea està en mans, aquest semestre, d’un govern que es dedica a atacar amb vehemència la premsa nacional i estrangera a través de les xarxes socials; que ha afeblit la independència editorial i financera dels mitjans públics, mentre colla, políticament i judicialment, els mitjans més crítics amb el govern. Espanya, per la seva banda, té un llarg historial de condemnes al Tribunal d’Estrasburg per violacions de la llibertat d’expressió. L’últim advertiment del Consell d’Europa, el març passat, acusava la legislació espanyola “d’obstaculitzar un debat plural” i d’imposar “restriccions innecessàries i desproporcionades”, i reclamava una voluntat més clara del govern espanyol per “protegir del tot el dret a la llibertat d’expressió”.

Molts governs europeus van aprofitar la pandèmia per aprovar regulacions d’emergència que s’han utilitzat per perseguir el periodisme crític, afeblir mitjans i alimentar la impunitat en els atacs contra els periodistes.

Impunitats. La repressió a la premsa no és exclusiva del qui dispara cinc trets al cap a un reporter en ple centre d’una capital europea. Com tampoc ho és dels jutges salvapàtries que s’atorguen el dret a escarmentar els autors de discursos –musicats o no– incòmodes per al poder. Ni dels qui creuen que el dret a la protesta està per sobre del dret a informar. Ni dels governs que intenten eliminar els mitjans crítics.

Però hi ha sistemes que fan que la veritat sigui cada cop més vulnerable, i el periodisme, un destorb que cal controlar. Són els sistemes que alimenten la criminalitat facilitant el blanqueig de diners del narcotràfic o avalant estructures mafioses de captura de recursos públics. Marcs d’impunitat que han fet créixer la violència contra la llibertat d’expressió. De vegades l’exerceixen grups extremistes; d’altres, el mateix estat.

stats