Avui penso això

Conversar és una activitat que em proporciona un gran plaer però sovint m’ha fet sentir culpable

Amb els anys he entès que, vulgui o no, una de les coses que més m’agrada fer en aquesta vida és conversar. Però no vull dir mantenir un diàleg sobre una qüestió concreta, aquest intercanvi que busca l’acord o que expressa la discrepància, o que té un objectiu d’ordre pràctic. Em refereixo a aquestes converses que no van enlloc, que busquen omplir el temps de forma agradable, allò que els catalans en diem xerrar una estona.

És una activitat que em proporciona un gran plaer però sovint m’ha fet sentir culpable. De vegades, aquesta mena de converses acaben essent molt banals. Com que la xerrada no vol anar enlloc, hi ha el risc d’anar papallonejant d’un tema a un altre sense aprofundir en res. Me n’he fet farts aquest estiu i ara, a l’inici de curs, és quan em plantejo si hauria pogut invertir millor el temps, potser llegint o fent alguna altra cosa de profit.

A 'La vida material', Marguerite Duras parla, amb sinceritat i naturalitat, de les coses de la vida

I llavors em cau a les mans el llibre 'La vida material', que recull les converses que l’escriptora Marguerite Duras va mantenir amb el seu amic Jérôme Beaujour. Com la mateixa escriptora diu al pròleg, “no és un diari, no és periodisme, emana del fet quotidià”. L’ha publicat el Club Editor, traduït per David Ilig.

Duras hi parla, amb sinceritat i naturalitat, de les coses de la vida. I així que començo m’hi trobo això: “Aquí a l’hotel de les Roques Negres, cada tarda, a l’estiu, un grup de senyores, ja grans, es reuneixen a la terrassa i parlen. Els diuen les Senyores de les Roques Negres. Cada dia, cada tarda, tot l’estiu. Pots parlar de la teva vida tota la vida, la vida és prou llarga. Aquestes dones parlen a la terrassa vora el mar, fins que fa fresca, fins que es fa fosc. Sovint passa gent que s’atura i escolta. De vegades elles els conviden a seure. Són dones que expliquen els esdeveniments de la seva vida i els de les altres vides, les altres existències, d’una manera incomparable”.

Ah, quina meravella! Si la gran Duras em dona permís, perdre el temps xerrant, a l’estiu, no em farà sentir cap mena de recança.

Us recomano 'La vida material', on l’escriptora parla de tot –els cels d’estiu, l’alcoholisme, la pintura de Bonnard, els homes i les dones– i s’expressa lliurement. Sovint acompanya les seves opinions amb la frase: “Avui penso això”. Que quedi clar que tot té matisos i que canviar d’idea no té res de dolent. Bravo.

Etiquetes

Més continguts de