Bona nit

Els pròxims mesos, els presos seran a Madrid i a l’esplanada del davant de Lledoners ja no hi haurà concentracions, ni càntics, ni llums. S’han acabat els “Bona nit!” rituals i catàrtics que han esdevingut símbol de solidaritat i d’afecte.

Tot i que estic embafada per aquest excés de gestos simbòlics que hem tingut i estem tenint al món independentista, reconec que aquesta iniciativa m’ha entendrit.

Com sabeu, un noi anomenat Joan va decidir, quan els presos van ingressar a Lledoners, visitar-los cada vespre per dir-los bona nit. El gest va anar consolidant-se i agafant força i, especialment els diumenges, el seu crit era presenciat per milers de persones. L’excitació col·lectiva creixia quan alguns dels presos contestaven des de dins de la presó.

Estic segura que aquest gest –del tot simbòlic, alguns deuen pensar que inútil– va aconseguir commoure tanta gent perquè tothom va entendre’n de seguida el significat més profund: dir bona nit és una acció que ens connecta a tots amb la nostra intimitat familiar.

Hem dit bona nit als pares i als avis quan érem petits. Era, potser, la primera indicació adreçada a educar-nos: digues bona nit! Era un gest d’afecte i de respecte. Tots els bona nit que hem dit al llarg de la nostra vida representen un fil conductor, una línia que enllaça la nostra infantesa amb els adults que som ara. Un gest repetit, ritual, que ens fa sentir còmodes i protegits, a casa. El vam aprendre dels nostres grans i l’hem ensenyat als nostres petits. I quin moment de benestar quan hem dit bona nit als fills, cadascú al seu llit i tots a casa, i podem anar a dormir tranquils!

Dir bona nit per encarar la breu separació que significa el son, desitjar que sigui una nit tranquil·la i donar per descomptat que ens retrobarem l’endemà.

Tot això, tota aquesta felicitat petita i domèstica, és el que s’estan perdent els homes i les dones que són injustament a la presó. Ser a casa, ser a prop dels que estimen, dir bona nit als pares malalts o ensenyar a dir bona nit als menuts. Privats de viure la part més íntima de la seva vida.

Quan jo era petita, la meva germana gran –al llit bessó del meu– treia el braç de sota les mantes i em deia bona nit, convidant-me a agafar-li la mà. En 'Joan bona nit' ha fet més o menys això amb els presos: els ha ofert una mà per regalar-los un instant de confort, d’escalf, de benestar.

Una bona idea, Joan.