Dolor i creació

Els Globus d’Or m’han fet descobrir 'El método Kominsky', distingida com la millor sèrie de comèdia. Segons he llegit, no és estrany que m’hagués passat per alt perquè Netflix no va promocionar-la quan es va estrenar, així que el premi ha complert una funció.

Es tracta d’una sèrie que aconsegueix una cosa ben difícil: aconseguir traslladar a la ficció aquesta estranya i meravellosa barreja de comèdia i tragèdia que és la vida. El regal l'hi devem a Chuck Lorre, el creador de la gran 'The Bing Bang theory'.

Quan comença 'El método Kominsky', el vell professor d’interpretació a qui dona vida Michael Douglas ha d’acompanyar i donar suport al seu amic de l’ànima (gloriós Alan Arkin), que acabava de quedar-se viudo. Kominsky parla del tràngol que està vivint als seus alumnes i els recomana que, sempre que els toqui patir, visquin el dolor intensament perquè el dolor és la matèria amb la qual després crearan les seves interpretacions. L’amic que acaba de perdre l’amor de la seva vida, evidentment, l’hi retreu: estàs utilitzant la meva tragèdia?

Em poso al costat de l’adolorit viudo i comprenc que, quan estàs patint de veritat, pot resultar frívol i fins i tot repugnant, pensar a treure alguna cosa positiva d’aquest dolor. I, tanmateix, per experiència pròpia sé que la creació –per a un actor, un escriptor o un músic– sovint beu del dolor viscut. Per això de vegades hem pensat que es tractava d’una simple regla de tres: qui més ha patit millor pot crear.

Per una qüestió de supervivència, he volgut demostrar esforçadament que no és així. Si volia dedicar-me a escriure, em calia viure abans un calvari? Amb els anys he trobat una resposta que em permet escriure però intentar ser feliç. El que és imprescindible per crear és viure, experimentar, sentir. (“Primer visqui i després escrigui”, li van dir a una jove Mercè Rodoreda). Però els moments plens, l’alegria, les petites felicitats en forma de rialla, també són matèria creativa.

He d’admetre, però, una possibilitat: si mai no has viscut el dolor, la pèrdua, la renúncia, la solitud, pot ser que no hagis après a viure adequadament, és a dir amb intensitat, l’alegria, la placidesa i la companyia. Som així: si tot va bé, donem l’absència de dolor per descomptada, sense saber que s’assembla molt a ser feliç.