Elogi del groc

Des que puc recordar-ho, el meu color preferit sempre ha estat el groc. Quan era petita, ho era sense arguments. M’agradava el groc, i punt. Quan a casa jugàvem al parxís, tothom sabia que si no podia tenir la fitxa groga, jo no jugava.

Amb els anys, vaig omplir aquesta preferència de raons. El groc és un color lluminós com els dies assolellats, vital i fresc com les llimones, optimista i serè com les bales de palla. El groc té mil matisos i pot ser més aviat fosc i dens com la mel, o pot tornar-se daurat com el xampany i lleuger com els flocs de cabell dels infants rossos.

Quan va començar a interessar-me la pintura, Vincent van Gogh va ser l’escollit perquè a ell, com a mi, el color groc l’atreia i els seus quadres s’omplien d’aquell color que, gràcies a ell o per culpa seva, es va tornar el color de la intensitat, de la bogeria, de la llibertat artística.

M’agrada, doncs, que el color groc sigui el color escollit per demanar la llibertat dels presos polítics. Per dir que els recordem, que la nostra indignació perdura i creix cada dia que ells passen a la presó. M’agrada que el groc representi el desig de llibertat i la vitalitat d’aquesta causa que sabem justa.

Han gosat prohibir el groc. I, si us he de dir la veritat, m’agrada contraposar el nostre groc llampant amb el seu gris de plom. La nostra fermesa amb les seves prohibicions. La nostra constància amb les seves amenaces. M’agrada que els carrers s’omplin de bufandes i fulards grocs, d’anoracs i de guants grocs, de bruses i de jerseis grocs. M’agrada que Twitter s’ompli de llimones i de yellow submarine i de mimosa.

M’agrada que la meva fidelitat al color groc -si voleu, una mica absurda- hagi acabat agafant sentit. Potser va ser una intuïció escollir-lo. Potser, al cap i a la fi, els colors transmeten missatges clars. Portem el llaç groc perquè estem a favor de la llibertat, de l’alegria i de la llum.

Aquests dies llegeixo Emily Dickinson, els poemes escollits i traduïts per Marcel Riera que ha publicat l’editorial Proa amb el títol d’ Aquesta és la meva carta al món. Diu la poeta que molta bogeria és el seny més diví i que molt de seny, la més completa bogeria. I remata: “Si assenteixes, ets assenyat; / si t’hi oposes, de seguida et tornes perillosa / i ja t’han Encadenat”.

Llegim Emily Dickinson. Portem sempre, més que mai, el llaç groc.