23/03/2018

És aquest pes

2 min

EscriptoraÉs aquest pes que noto a les espatlles, aquest dolor permanent al lloc on -com diu la meva físio, que és poeta sense saber-ho- ens haurien d’haver nascut les ales. És aquesta tristesa que m’acompanya com un petit núvol tòxic surant entorn meu i que cap vent no dissipa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És aquest cansament estrany, que atribueixo a l’estrès, al gimnàs i a l’excés de feina perquè vull tenir raons i justificacions concretes i prosaiques i no haver-me d’embrancar en qüestions més transcendents.

És aquest vertigen que rebutjo procurant no abocar-me al daltabaix. Aquest atac de pànic que aconsegueixo foragitar amb novel·les, sèries, converses agradables farcides de brindis.

És aquest neguit que distrec com puc, mirant cap a una altra banda, parlant d’altres coses, fixant-me objectius i al·licients que em facin tirar endavant.

És aquesta por immensa, majúscula, sideral, que de tant en tant apareix i em fa ombra i m’impedeix veure-hi clar. Tot d’una creix i s’enfosqueix i ja no veig tot allò que habitualment em fa considerar la vida un lloc agradable. Ni primavera, ni ametllers florits, ni abraçades, ni rialles, ni tan sols versos bonics.

Repasso mentalment la llista esfereïdora dels amics que he perdut i m’adono que el tòpic -com sempre- té una base real i que sí, que se’n van els millors, els que construïen, els que donaven, els que jugaven a favor de la vida. Potser per això hi ha tanta gent que s’afanya a ser pitjor.

Només soc capaç de veure raons per al desassossec i, quan miro de saber què passa a fora, els titulars intolerables brillen amb llums de neó. La injustícia d’homes bons a la presó, la desesperança, les disputes estèrils i autodestructives, la lenta agonia dels crits que abans omplien els carrers plens de força. Alguns representants escollits pels nostres amics i veïns inhibint-se’n i, per tant, donant-ho per bo. Les autoritats italianes acusant d’associació criminal els valents que es dediquen a salvar persones del mar i de la guerra. Les autoritats europees inhibint-se’n i, per tant, donant-ho per bo.

No em feu cas. Deu ser aquest hivern que no acaba d’anar-se’n mai. O deu ser que, acostumada a viure tants anys en l’esperança, ara costa mirar cap endavant i habituar-se a aquest horitzó ple de calitja. Però segur que escamparà.

stats