26/10/2018

Glotofòbia

2 min

EscriptoraEl meu fill llegeix 'Marines i boscatges', de Joaquim Ruyra, i, amb la passió d’un arqueòleg en plena excavació, va subratllant paraules que després busca al diccionari. Després es lamenta de la quantitat de vocabulari que hem anat perdent. Mots precisos i preciosos que ja ningú no utilitza. Anem al bosc i no sabem el nom dels arbres i de les herbes aromàtiques; anem a mercat i no coneixem els noms dels peixos.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Als diaris hi apareix un anunci on una multinacional felicita el pilot Marc Márquez per haver guanyat el Gran Premi del Japó. L’empresa vol tenir un gest de simpatia amb el pilot i decideix felicitar-lo en la seva llengua, el català. Recorda una frase que hauria dit el pilot de Cervera: “L’any passat vaig guanyar sis, aquest any faré tot el possible per tenir set”. La xarxa s’omple de recriminacions i de bromes: “Si té set deu ser perquè s’ha menjat els pronoms febles”.

Vist això, seria raonable encetar un lament per l’alarmant pèrdua de coneixement i de respecte –sovint dues cares de la mateixa moneda– envers la llengua. La situació és realment preocupant: en dues o tres generacions, el català se'ns ha aprimat i quasi desnaturalitzat.

Mentrestant, a França estan esvalotats per un incident relacionat amb la llengua. El polític d’esquerres Jean-Luc Mélenchon es va riure de l’accent d’una periodista. Va dir que no havia entès la pregunta i va demanar a la premsa que parlessin “en francès”. S’ha començat a parlar de glotofòbia, una mena de xenofòbia lingüística que menysté i estigmatitza els parlants d’un idioma que ho fan amb un accent allunyat del considerat estàndard, ja sigui per ser d’origen estranger o fins i tot d’una regió de França allunyada del centre de tot, París.

La qüestió seria, doncs, com trobar l’equilibri entre la protecció de la llengua i la facilitat per a la integració dels nous parlants i el respecte pels diversos accents del país. I aquest seria el moment, esclar, per advertir que una cosa és buscar aquest equilibri quan es tracta d’una llengua robusta i poderosa com el francès i l'altra fer-ho quan estem parlant d’una llengua sense estat –perdó, amb un estat en contra– com és el català.

M’inclino a apostar per un control més rigorós en la llengua que es fa servir oficialment o en els mitjans i una relaxació amb la llengua que es fa servir en el terreny privat o en situacions més informals. Només així combinarem protecció i vitalitat.

stats