Jenn, Bel, Laura
Cada vegada que algú que conec m’ha comunicat la seva intenció d’implicar-se en la cosa pública a través de la política he tingut la mateixa reacció: l’he felicitat, l’he encoratjat i l’hi he agraït.
Considero que dedicar uns anys de la teva vida al servei de la comunitat és un acte valent i generós. I -m’és igual que em prengueu per ingènua- sempre dono per descomptat que la intenció d’aquestes persones és altruista.
La política, tant a nivell local com parlamentari, requereix un grau d’implicació i, per tant, de renúncia, a nivell personal, molt alt. Ho he vist de prop i us asseguro que en la majoria dels casos és així.
Hi ha situacions en què fer aquest pas endavant és encara més valent, com ara quan la Dolors Sabater va decidir posar tot el seu esforç per aconseguir rellevar en García Albiol a l’alcaldia de Badalona. I ara, en les circumstàncies actuals, sota amenaça de repressió certa, encara més. Per això vull felicitar, encoratjar i agrair el gest a tres dones que conec i que han decidit sortir de la seva zona de confort i explorar el salvatge món de la política.
Parlo de les escriptores Jenn Díaz i Bel Olid -la primera a la llista d’Esquerra Republicana, la segona a la CUP- i de la Laura Borràs, fins ara directora de la Institució de les Lletres Catalanes -a la llista de Junts per Catalunya-. Només de pensar en les seves intervencions públiques -que imagino farcides de citacions literàries i referències culturals- ja m’emociono.
M’agrada que tres dones del món de la cultura hagin fet un pas endavant i hagin decidit robar temps a les seves coses per dedicar-lo a la comunitat. Sempre ens queixem que no hi ha dones a primera línia però el cert és que sovint -no sempre, només sovint- a les dones ens costa molt renunciar a una part de la nostra vida personal. Sempre he pensat que, a banda de la societat heteropatriarcal i les herències masclistes, també hi ha una part de renúncia femenina. Les dones hem après, si us plau per força, que l’àmbit més íntim és un tresor, i volem preservar-lo.
La Jenn, la Bel i la Laura estan acostumades a recórrer el país parlant de novel·les, contes i poesia. Espero que no ho deixin del tot. Però ara, a més a més, també aniran de poble en poble per parlar del país que volem, del nostre futur, per ajudar-nos a recuperar l’esperança. Tenen molt a dir i saben com dir-ho. Bravo, bravo i bravo.
