Una mexicana a Barcelona

Pàgina cinquanta-set de la novel·la Ceniza en la boca, de Brenda Navarro (Editorial Sexto Piso), sobre una jove mexicana que ha arribat a Barcelona per buscar-se la vida: “Con ellas supe que, para quedarme en Barcelona, tenía que sacarme el catalán. Sin el catalán aquí no eres nada. No eres nada nunca, però sin catalán, menos”.

Més enllà del cop de puny a l’estómac que provoca aquest “no eres nada nunca”, la frase –llegida ara, quan el país viu amoïnat i irritat per la pèrdua de pes i de vitalitat del català– fa rumiar i és, voluntàriament o no, provocadora.

Però posem-nos, abans, en context. La novel·la en qüestió, publicada aquest mateix any, relata en primera persona el moment vital d’una jove mexicana, profundament impactada pel suïcidi del seu germà petit. Per entendre el drama, la narració va fent viatges al passat que ens permeten conèixer la infància trista d’aquests germans, que s’han quedat a Mèxic amb els avis, esperant que la seva mare, que ha marxat a treballar a Espanya, els vingui a buscar.

Després d’una llarga i dolorosa espera –que els fa viure intensament la sensació d’abandonament–, acaben aterrant a un Madrid inhòspit que no els permet oblidar en cap moment la seva condició d’emigrants. “Para mí, irnos de México significaba huir de la violencia que terminó arrasando con mi familia, pero en España nos esperaba otro tipo de violencia, una menos aparatosa pero igual de cruel, en donde te exigen lealtad mientras te violentan minuciosamente porque no eres como ellos”.

Fugint d’aquesta desagradable realitat, la germana gran marxa a Barcelona, confiant que la ciutat li doni les oportunitats i la vida digna que no ha trobat a la capital espanyola. L’experiència de la protagonista enfonsa les seves esperances. Des del seu punt de vista, la societat catalana la tracta amb el mateix menyspreu que la madrilenya, amb l’inconvenient afegit d’un idioma desconegut. 

La noia treballa cuidant una senyora gran, els fills de la qual li parlen sempre en català (un fet que, clarament, la incomoda), tret de la frase que li deixa anar un d’ells el dia que ella decideix deixar la feina: “Deberías irte a tu país, panchita”. I remarca: “Fue la única vez que me habló en castellano”.

Malgrat la poca simpatia que li desperta l’idioma, la protagonista s’apunta a classes de català, amb la mala fortuna que, després d’una professora que li agrada, arriba un substitut que a les classes “hablaba de ser catalán y de lo terrible que sonaban todas las palabras en castellano”.

Tornant al que dèiem al començament de l’article, el cas és que, mentre a Catalunya tenim la sensació –avalada per les dades i per l’experiència diària– que el català és cada dia més innecessari i està menys valorat, aquesta escriptora (per boca del seu personatge) està convençuda que a Barcelona, si no parles català “no ets res”.

Evidentment, alguna cosa no quadra. Segurament hi ha una explicació senzilla en el simple fet que la noia de la novel·la no trobaria res d’extraordinari si, a França, li fos necessari el francès per treballar. És a dir, tot i que la nostra llengua llangueix i es veu amenaçada, la minsa presència que té, el sol fet d’existir, encara és vist com un inconvenient, com una nosa, per algunes de les persones que no la coneixen.

Estic segura que, desafortunadament, hi ha professors de català que no fan cap servei a la llengua amb la seva actitud, i molts ciutadans xenòfobs que només volen els immigrants per malpagar-los feines que ningú vol. Però en llegir aquesta novel·la no pots evitar pensar que hi ha un biaix clar si només es destaquen aquests casos. I, tanmateix, sempre és interessant conèixer de primera mà alguns testimonis, encara que ens incomodin.