Sant Jordi 2018

EscriptoraCada 23 d’abril em recordo d’un sonet que va escriure la meva mare l’any que havia de passar el tràngol de viure el seu primer Sant Jordi sense amor. El meu pare havia mort al mes de març, la ferida encara era tendra, el dolor intensíssim i ella no podia tolerar la bellesa i l’alegria d’un dia com aquell.

El sonet, en realitat, era una segona versió, la versió trista i amarga d’un altre que havia escrit anys enrere i que començava dient: "Quina cosa, amor meu, quina cosa. / És la cosa més bella d’enguany: / m’has portat una rosa, la rosa / que jo he estat esperant tot un any". El sonet escrit anys després, l’any de la pèrdua, deia: "Quina cosa, amor meu, quina cosa! És la cosa més trista d’enguany: / és Sant Jordi i no tinc cap més rosa / que una rosa de dol i de plany".

Cada Sant Jordi, doncs, enmig del xivarri i el tràfec, tinc un moment per pensar en les persones que, per un motiu o per un altre, se sentiran ferides per la bellesa i l’alegria d’una diada tan esplèndida.

Aquest any, doncs, em sentiré a prop de tots els que pateixen d’una manera directa l’onada de repressió que ens acaba afectant a tots. Els homes i les dones que, privats de llibertat, enyoraran la bullícia dels carrers més cèntrics de Barcelona, les galledes plenes de roses a les cantonades, les cues de lectors que volen la signatura del seu autor preferit. També pensaré en els que són lluny i trobaran a faltar la marea de gent que potser algun any han detestat enmig d’una passejada sufocant. I provaré de sentir-me solidària amb el dolor de les parelles de tots ells, dels seus fills, dels seus pares i germans, dels amics que aquest any tindran un Sant Jordi infinitament més trist.

A tots els racons del país, n’estic segura, hi haurà un record per a tots ells, en forma de roses grogues, de lectures de poemes, de minuts de silenci, de cançons reivindicatives, de gestos d’afecte i de complicitat. També haurem vist, durant tot el dia, autors vinguts d’arreu per compartir la festa. Alguns s’interessaran pel moment que viu el país, preguntaran, es mostraran empàtics. D’altres no.

I al cap del dia, tan exhausta i feliç com cada any, em rebel·laré un altre cop, i tants com facin falta, per haver viscut el Sant Jordi més estrany que hauríem pogut imaginar mai.

A l’entrada de casa, en un gerro de vidre gruixut i treballat que vaig heretar de la meva àvia, hi reposaran tres roses grogues, testimonis muts d’aquesta diada plena d’impotència.