Entre els símbols i el futur

Divendres el president Quim Torra va rebre l’ARA al Palau de la Generalitat. Ho va fer distès, sense protocol aparent i abans de l’hora, quan encara l’equip de televisió preparava les càmeres. El president ho va aprofitar per mostrar amb satisfacció als visitants el terra original restaurat a la Sala Tarongers i la Sala Torres-García, on hi ha els frescos que el pintor va realitzar per al Saló de Sant Jordi i que, després que Puig i Cadafalch en suspengués els treballs, van precipitar la seva marxa definitiva de Catalunya. Torra ens va explicar que volia traslladar els frescos al seu lloc original, mentre parlava amb tota la naturalitat de la seva arribada inesperada a Palau i reia espontàniament. Apassionat de la història i la cultura, li agrada visitar els racons del magnífic edifici. L’espai que prefereix és la capella, on hi ha les relíquies de sant Jordi, l’última d’elles comprada increïblement tan tard com als anys vuitanta. Torra no és un polític de manual, és un intel·lectual a l’estil Rovira i Virgili. Transmet la impressió que ha vingut a salvar els símbols i que l’estratègia de futur consisteix a recuperar la institució i perseverar i perseverar amb l’esperança que el bon govern porti la majoria de catalans a entendre que el sobiranisme té raó. El full de ruta passaria primer per estabilitzar el malalt sabent que la recuperació definitiva no té data, però que és la raó última. Tot això a l’espera del que ell anomena “una nova oportunitat”.

Els gestos, els símbols

Una setmana després de la presa de possessió del Govern, Catalunya viu sota el pes dels gestos i els símbols. Els que el sobiranisme reconeix com a inexcusables, com el llaç groc en homenatge als presos i els exiliats, que són els mateixos que la cap de l’oposició utilitza per justificar el seu menyspreu institucional negant-se a assistir a una reunió convocada pel president de la Generalitat. Torra ens rep el mateix dia que Arrimadas s’ha negat a visitar-lo i està dolgut. Té un to exquisit que contrasta amb les piulades i articles que persegueixen l’ara president i que contrasten amb la dissonància d’uns Ciutadans que encara no han entès que hi ha hagut un canvi d’estil que els ha deixat, almenys de moment, fora de joc.

A banda de recuperar els símbols i els mots, el govern Torra ha de recuperar la institució suspesa durant set mesos. Té l’imperatiu de posar la maquinària pública en marxa i aprofitar l’obertura d’un nou escenari a Madrid. De la conversa mantinguda amb el president se’n desprèn que té voluntat “no només de diàleg sinó de negociació”, i que considera que hi ha marge d’acord sobre polítiques de contingut social, que puguin afavorir un marc més ampli d’entesa. D’entrada accepta que cal posar-se d’acord en els desacords amb els socialistes. L’aposta és salvar els símbols mentre es construeix un projecte per a un país millor que ampliï la base sobiranista. El president admet que està atrapat entre els símbols i el pragmatisme, i ho expressa com el seu risc d’equivocar-se: “Penso: no podem caure en la retòrica i en simbolismes i, per tant, hem d’avançar. I avançarem”. Com? Aquesta és la pregunta i la resposta ens retorna a les dificultats de la realitat. Torra parla de “confiança” en un poble que “mai falla” i recorda un vers d’Auden: “El nostre destí és la llibertat”. L’instrument del Govern és, doncs, la perseverança i la voluntat d’un sobiranisme que ha demostrat repetidament que és un moviment de fons i determinat.

Els equips de Torra i Sánchez començaran a preparar immediatament la primera trobada de presidents. Serà sense condicions. Ni tan sols la d’acostar els presos, que haurien d’estar en llibertat o, si més no, ser a Catalunya. No volen ser “moneda de canvi de res”, però seria un gest que l’opinió pública de ben segur que agrairia a l’espera que els gestos deixin pas a les solucions de la crisi que viu Catalunya.

Torra és un intel·lectual noucentista que haurà de fer d’explorador. Té una majoria inestable al Parlament; un president amenaçat d’extradició i amb l’objectiu de ser restituït; un país per posar en marxa després de set mesos; una societat dividida en dos blocs respecte al sobiranisme però no en la defensa de la qualitat democràtica; exiliats i nou presos polítics per defensar. Al davant hi té un Pedro Sánchez àvid de tenir algun èxit amb Catalunya però sense un projecte conegut més enllà del tòpic de l’Espanya plural. De moment, els símbols estan salvats. Ara cal salvar el futur.