El novembre del 2008 la reina d’Anglaterra va demanar a la London School of Economics alguna explicació davant del sorprenent fet que pràcticament cap economista no hagués previst la crisi. Probablement, no només la reina hauria de demanar explicacions, però almenys ella va obtenir respostes. N’hi ha una que mereix una atenció detinguda: la que li van escriure en forma de carta un grup d’economistes d’aquesta institució.

El que vénen a assenyalar els autors és que el gremi dels economistes té, almenys, un problema, que té a veure amb la formació que reben. Els autors qualifiquen l’esmentada formació de massa estreta, obsessionada per les tècniques i sobrecarregada de matemàtiques, i sense capacitat de facilitar una visió global de les qüestions a què s’enfronten. Més encara. Consideren no tan sols pobra, insuficient, limitada i parcial la formació que reben, sinó que tampoc no facilita que els economistes revisin críticament les seves pròpies creences. I en parlar de creences no estan parlant de religió, filosofia o astrologia: els autors diuen que no es qüestionen “ni l’altament qüestionable creença en la racionalitat universal ni la hipòtesi dels mercats eficients, totes dues àmpliament promogudes pels principals economistes”. Com subratllen en un altre moment de la seva carta, ha dominat una visió de l’economia separada del món real. Per això dubto molt que sortim bé de la crisi si la continuem considerant només com un problema per tornar a la -suposada- normalitat econòmica.

Però el problema no es redueix a la formació. Sens dubte, el món de l’economia i de l’empresa té una urgentíssima necessitat de revisar el model formatiu. Com diuen els autors, “hi ha un tipus de criteri que es pot assolir mitjançant la immersió en la literatura i en la història, però que no es pot expressar prou bé amb models matemàtics formals”. Però el problema se situa més enllà. L’inclou, però va més enllà.

Perquè ens cal urgentment una teràpia per al que denomino la síndrome Harry Lime. Una síndrome que respon a una actitud, profundament arrelada, que es reflecteix en aquella escruixidora pel·lícula que porta per títol El tercer home. En una seqüència memorable, el protagonista, Harry Lime, es confronta amb el seu vell amic a propòsit dels seus negocis i, des de dalt de la nòria, aquest l’interpel·la: “Has vist alguna de les teves víctimes?” De vegades oblidem que la responsabilitat requereix anar més enllà de l’abstracta pregunta per les conseqüències; requereix veure les víctimes. Si alguna cosa sembla clara és que en aquesta crisi ens hem escapolit d’algunes possibles conseqüències catastròfiques des del punt de vista sistèmic. Però no estic tan segur que hàgim vist les seves víctimes. Harry Lime sintetitza en la seva resposta el nucli de la síndrome que proposo que porti el seu nom: “Em sembla que no has vist les coses amb claredat; ningú no pensa en termes d’éssers humans, ¿per què havíem de fer-ho nosaltres?” Doncs exactament això: per què? Al món de l’economia i de l’empresa, ¿quin tipus de coses veiem clarament quan diem d’alguna cosa que la veiem clara? Xifres o persones? Des de dalt de la nòria, Lime diu al seu amic: “Mira tota aquesta gent allà baix; només són punts. ¿Sentiries pietat i compassió si qualsevol d’aquests punts deixés de moure’s per sempre? I si et pagués per cada punt que deixés de moure’s, ¿renunciaries als diners?” Avui molts presidents i directors generals treballen en despatxos que estan -no només físicament- a molta més alçària que la que la nòria vienesa permetia assolir a Harry Lime: els punts, consegüentment, són més minúsculs.

La síndrome Harry Lime es l’expressió d’una mentalitat que amara cert esperit del nostre temps. Una mentalitat que es tradueix en pràctiques i decisions, però que se sustenta en creences, valors i actituds profundament arrelats que no volem qüestionar i, per això, al final, no ens queda més remei que lamentar-nos-en. Unes creences, valors i actituds que només veuen xifres i punts que es mouen. No veuen persones, ni contextos, ni biografies, ni cultures. Per això aquests anys alguns només han aspirat, diguem-ho així, a tornar a la normalitat. La de Harry Lime.

La síndrome Harry Lime requereix més que una teràpia. Requereix una confrontació que es lliura també -i sobretot- en el terreny de les idees, les mentalitats i les actituds. Una confrontació que parla d’economia i de política, però que s’arrela en un compromís des de la ciutadania i per a la ciutadania.

Perquè, en darrer terme, és com a ciutadans que hem d’aclarir la nostra postura davant la síndrome Harry Lime. I no oblidem que, a la pel·lícula, el mateix Harry Lime no admet cap punt intermedi.