La singularitat de la iniciativa social catalana
Són diverses les reivindicacions de les entitats socials catalanes. Darrerament, han transcendit més a causa de la imperiosa necessitat de resoldre-les per poder atendre millor els beneficiaris que pateixen les conseqüències de la crisi econòmica. Les queixes més rellevants són tres. La primera, la poca equitativitat entre comunitats autònomes en la distribució del fons del 0,7% de l'IRPF per a altres finalitats socials; la segona, l'exempció en el cobrament de l'IVA que converteix les entitats en "consumidores finals" pel que fa a aquest impost, cosa que no permet recuperar els diners destinats a pagar-lo en cada compra, i en tercer lloc, el greuge que suposa respecte a les empreses mercantils competir només per preu en els concursos de serveis a l'administració, i més havent d'absorbir l'IVA com un cost més mentre les empreses el recuperen. Es tracta, per tant, de tres problemes que s'arrosseguen des de fa anys i per als quals no hi ha perspectiva de resolució a causa, entre altres raons, de la falta de recursos del moment.
Les entitats socials catalanes plantegem sovint aquestes reivindicacions sense tenir present que són problemes que només es poden resoldre des d'una clau espanyola. I el que és més greu, sense adonar-nos que el pes proporcional de l'economia social en l'economia espanyola és molt inferior al que té a Catalunya. Només cal aturar-se a analitzar si hi ha organitzacions sense afany de lucre espanyoles amb una capacitat proporcional semblant a la catalana i que gestionin hospitals, residències de gent gran o serveis a la infància institucionalitzada. La resposta és no. Entitats d'aquestes característiques serien l'excepció en el territori espanyol i, probablement, estarien participades per l'administració.
La societat catalana, fruit de la seva història, és més cooperativa. La falta d'estat propi durant segles ens ha portat a assumir com a responsabilitat de la col·lectivitat serveis i projectes que en altres indrets s'esperen de l'administració pública. Gosaria fins i tot afirmar que el marge de tolerància respecte a les carències socials és més baix que en altres ciutats i territoris, per la qual cosa hi ha una exigència i una solidaritat social que porten a constituir associacions, fundacions o altres tipus d'organitzacions socials per atendre aquestes febleses. L'evolució d'aquestes entitats en anys de bonança econòmica, així com la coresponsabilització per part de la Generalitat i els ajuntaments, ha portat les entitats socials a prestar serveis que després eren contractats per l'administració. A diferència d'això, en la majoria de comunitats autònomes espanyoles ha estat l'administració la que ha decidit portar aquests serveis a terme i ha buscat en empreses mercantils l'operador per fer-ho.
Com a conseqüència d'això, a Madrid no existeix un lobi d'entitats socials prou rellevant que comparteixi els mateixos problemes que vivim les organitzacions catalanes. I és precisament el lobi de les ONG espanyoles beneficiàries del 0,7% de l'IRPF per a altres finalitats socials el que vol mantenir l' statu quo actual, en consonància amb un model jacobí d'estat que dóna a les seves estructures centrals un paper molt rellevant en la distribució de recursos dins la pròpia entitat. La singularitat de les entitats d'iniciativa social catalanes es veu afectada de manera significativa per la lògica del model espanyol. Les entitats no tenen els mateixos problemes perquè mentre que uns prestem molts serveis els altres no ho fan en lliure competència ni en la mateixa proporció. I quan aborden la distribució de recursos de l'Estat les organitzacions espanyoles defensen un model estatal únic espanyol perquè és la manera de reforçar les seves estructures centrals.
Caldrà ser molt eficaços en la resolució dels problemes apuntats. Si no, en un moment econòmicament tan difícil, com a país afeblirem una xarxa social que ens ha caracteritzat i que ha fet molt per la cohesió social i el benestar a Catalunya. No podem ni equivocar-nos en l'estratègia a l'hora d'afrontar-ho, ni subestimar la importància del problema. És imprescindible una discriminació positiva vers les entitats sense afany de lucre per mantenir aquest teixit social a Catalunya i els beneficis de la seva intervenció en la nostra societat. Hem d'estar molt alerta per no patir una pèrdua comparable a la de les caixes d'estalvi. Cal tenir les idees molt clares des de les entitats i és imprescindible la complicitat del govern de la Generalitat de Catalunya, així com dels diputats catalans a Madrid.
