El sistema
Al deliciós llibret Josep Pla oral , de Josep Valls, que acaba de publicar Acontravent, hi llegim: "En política, no existeixen ni el passat ni el futur. Només el present és la cosa real, essencial i trascendental. Quin sentit té recordar ara la dictadura? De què serveix expressar sentiments d'esperança per demà? El passat i el futur són pures fantasies". Pla no va creure mai en el sistema, és a dir, en l'eficàcia de la democràcia representativa.
Un altre gran escriptor amb qui només es portava dos anys, l'argentí Jorge Luis Borges, tampoc. Pla va nèixer el 1897 i Borges el 1899. Això vol dir que la seva joventut va estar presidida pels estralls de la Primera Guerra Mundial i el posterior col·lapse de les democràcies europees, en especial la de la República de Weimar, que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. Encara que avui dia pugui semblar paradoxal, o directament absurd, moltes persones d'aquesta generació associen la democràcia representativa amb el totalitarisme. Si més no, ells ho van viure així.
En les respectives entrevistes que els va fer Joaquín Soler Serrano al programa de TVE A fondo diuen, en aquest sentit, coses molt semblants. El problema -segons ambdós escriptors- no rau tant en la democràcia en si mateixa, sinó en el bagatge dels pobles que l'han de dur a terme. Borges diu que a l'Argentina potser funcionaria, sí, però d'aquí 300 anys. Pla va afirmar també una cosa semblant: la socialdemocràcia sueca està molt bé -admetia- però resulta que aquí no hi ha suecs. En tot cas, a l'hora de fer frases malèvolament enginyoses contra el sistema qui va reblar el clau va ser Borges: la democràcia només és un abús de l'estadística, afirmà en diverses ocasions. Totes aquestes gracietes antisistèmiques van tenir les seves conseqüències: Pla no va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i a Borges se li va negar el Nobel de literatura.
Fa ben pocs dies, per Sant Jordi, es va commemorar -val a dir que d'una manera més aviat vaga- el 30è aniversari de la mort del mestre Pla. Òbviament, va tornar a sorgir la història del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la de la relació de l'escriptor amb el franquisme, etc. Sempre he pensat que de tot això se'n pot parlar amb normalitat sempre que les coses no es descontextualitzin ni es confonguin els bous amb les bèsties grosses. En tot cas, el que em sembla més intel·lectualment deshonest és que d'aquests assumptes sempre se n'acabi parlant d'una forma parcial i acomodatícia. És cert que Pla no es refiava gaire de la democràcia representativa; alguns dels qui més van insistir a negar-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes també. Parlo abstractament, tot i que em vénen al cap mitja dotzena de personatges que a mitjans de la dècada del setanta utilitzaven amb normalitat les expressions despectives "democràcia burgesa", "democràcia formal" i altres per l'estil. Eren intel·lectuals i artistes que consideraven que la Revolució Cultural del camarada Mao feia feliços els xinesos, que a Romania s'hi vivia molt bé i que Aleksandr Soljenitsin era un exagerat, a banda d'un malparit que desacreditava la lluminosa utopia socialista. Era aquell tipus de personal que quan pelegrinava al paradís igualitari cubà i passava per davant d'una presó fingia no saber que l'homosexualitat, posem per cas, es condemnava allí amb quinze anys de reclusió.
El sistema torna a estar sobre la taula. La mort de Bin Laden ha fet reaparèixer fugaçment els vells arguments contra els Estats Units i contra una idea de democràcia en la qual, en realitat, molts no creuen ni han cregut mai. De fet, tot just un dia abans, la tarda de l'1 de Maig, van ocupar el passeig de Gràcia per dir-ho sense sordina.
Indirectament, la previsible -per inevitable- recomposició del tripartit de cara a les eleccions municipals també ens recorda per enèsim cop la provada dificultat de lligar l'oli sistèmic amb l'aigua antisistèmica. Potser és que en política, com deia Pla, el passat i el futur són pures fantasies.
