Podem i el sobiranisme: aliats o rivals?

Fa algunes setmanes, en aquestes mateixes pàgines, un article de Jaume Asens responia a aquesta pregunta en els següents termes: “En aquest entorn [d’una part del sobiranisme català] es veu el nou actor com una mena de competidor il·legítim que ve a pertorbar el seu son. […] La veritat és que, no obstant això, el bloc independentista d’esquerres té motius per veure’l com un fort aliat”. Una conclusió que justificava en la convicció que la independència basada en “la via unilateral de la desobediència sembla poc factible”. I continuava: “Requereix, per començar, amplis suports interns i externs ara inexistents. I una voluntat ferma d’insubmissió que pocs estan disposats a assumir”. Una idea que la portaveu de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, ha explicat en altres ocasions en els següents termes: si el govern de CiU no va desobeir explícitament el 9-N, per què hem de pensar que ho farà en el futur? I sense desobediència explícita, al·lega, la via unilateral és senzillament impossible.

Des d’aquesta perspectiva, la independència només serà una possibilitat real si prèviament s’obre un procés constituent a Espanya que obligui les forces polítiques espanyoles a acceptar el dret d’autodeterminació de la societat catalana i, per tant, la celebració a Catalunya d’un referèndum similar al d’Escòcia. Un procés constituent que, no cal dir-ho, des de Podem consideren que només ells volen i poden liderar. En aquest sentit, és lògic que Podem es presenti a Catalunya com un “fort aliat” per al sobiranisme, en la línia del que la mateixa Ubasart va dir ahir a RAC1.

Al mateix temps, l’article d’Asens apuntava sinergies també en el sentit contrari: “Assestar un cop mortal al règim [espanyol] sense comptar amb les esquerdes obertes a la perifèria no és un pla senzill d’executar. Els dos projectes [la ruptura a Espanya i la independència a Catalunya] estan condemnats a fer-se costat mútuament més del que molts s’imaginen”.

Crec que mereix ser considerada la tesi segons la qual els dos processos constituents, el de Catalunya i el d’Espanya, estan íntimament lligats i es condicionen mútuament. Des de Podem se subratlla sobretot fins a quin punt el procés constituent espanyol és convenient per al procés constituent català. Però crec que és tan o més rellevant l’altre sentit del vincle. Si la independència de Catalunya comporta, per definició, una ruptura amb l’ statu quo espanyol, ¿no la converteix això en una condició com aquell qui diu imprescindible de la ruptura amb aquest mateix statu quo que promet Podem?

Podem té com a objectiu “fer fora la casta”, per dir-ho en el seu propi llenguatge. Dit tècnicament: una regeneració radical del sistema polític espanyol. A més -i en un ordre diferent de prioritats- ha proposat una reforma del model territorial que permeti als catalans exercir el dret a decidir. En relació amb això, tal com ha explicat Pablo Iglesias en diverses ocasions, no amaguen el seu desig que els catalans decideixin seguir a Espanya -la nova Espanya que ells proposen.

Però Podem, tot sol, no podria aconseguir cap de les dues coses. Per fer fora la casta necessita aliats. I aquests aliats no seran el PP, òbviament, però sembla que tampoc el PSOE. Per mantenir Catalunya dins d’Espanya, ni que sigui de manera democràtica i respectant la seva llibertat nacional, també necessita aliats. Però no seran ni ERC, ni la CUP, ni tampoc CDC.

Per això Pablo Iglesias i els seus tenen un complicat dilema. ¿Amb qui s’han d’aliar? ¿Compten amb les forces del sobiranisme d’esquerres per tombar la casta espanyola? En aquest cas, han de ser conscients que aquesta aliança farà més difícil, si no impossible, l’altre objectiu -a saber, l’encaix de Catalunya dins d’Espanya-. ¿O bé busquen una aliança per mirar d’assolir aquest segon objectiu, per exemple amb el PSOE? Aleshores, el propòsit de “fer fora la casta” quedaria notablement difuminat, en la mesura que ells han estat els primers a identificar la casta amb el règim bipartidista espanyol -i, per tant, també amb el PSOE.

En síntesi, Podem no pot trobar uns mateixos aliats amb qui fer realitat tots dos propòsits: els aliats que té a disposició fan que aquests dos objectius siguin gairebé incompatibles. Així doncs, haurà de triar amb qui s’alia i, per tant, quin dels dos objectius procura. O, dit al revés, haurà de decidir quin objectiu vol prioritzar i, en funció d’això, triar aliat.

Els dos processos constituents -les dues ruptures, l’espanyola i la catalana- són potencialment complementaris, però només ho seran efectivament si es compleix una condició: que cap actor no obligui l’altre a renunciar als seus objectius. Només ho seran efectivament si Podem no posa traves al camí cap a la independència i si el sobiranisme català no posa impediments a la “jubilació de la casta”.

Més continguts de