Els sobreentesos desmentits
Els que ara tenim cinquanta anys (i uns quants més amunt i més avall), és a dir, els que vàrem créixer durant la Transició, ho vàrem fer amb el benentès que la nostra generació tenia garantides la pau i la democràcia. Així ens ho van transmetre els discursos del moment, però així també ho vàrem voler creure, per bé que sense sortir de l’estat espanyol hi havia un conflicte armat en marxa al País Basc, i que quan encara érem criatures vàrem ser testimonis del cop d’estat del 23-F. Més endavant, les detencions i tortures d’independentistes catalans abans de les Olimpíades de Barcelona, i les notícies (escasses, però existents) sobre abusos i brutalitat policial, donaven pistes sobre una democràcia potser no tan consolidada com es volia suposar. Pel que fa a l’exterior, les Guerres dels Balcans, quan teníem a penes vint anys, van servir d’alerta sobre les febleses de la Unió Europea. Però, igualment, la prèdica oficial es mantenia impertèrrita: érem la primera generació de ciutadans espanyols (de súbdits del Regne d’Espanya, en realitat) que creixia en llibertat i en absència de guerra, i dels seus efectes. Per altra banda, érem una generació més ben formada que cap altra, deien, i això assegurava un futur de prosperitat i d’aportacions brillants al bé comú per part nostra.
No és gaire necessari complaure’s ara a detallar com tots aquests sobreentesos amb els quals vàrem arribar a l’edat adulta han estat desmentits. La guerra ara és global i permanent, i hi ha analistes que pensen que el temor a una Tercera Guerra Mundial ha perdut sentit, perquè fa temps que hi vivim. No és cert: l’escenari d’una Tercera Guerra l’hem entrevist ara, amb la invasió d’Ucraïna per Rússia, i no és necessari saber gaire geopolítica per comprendre que duria una onada de destrucció i fúria com no s’ha vist mai abans, tal vegada una onada definitiva. Sabem ara ja, però, que la guerra a Ucraïna serà llarga (ho diu fins i tot el ministre d’Exteriors espanyol, Albares) i que causarà una crisi alimentària que castigarà sobretot el Magrib i el Sahel: això pot recruar una altra guerra, la de l’Estat Islàmic contra Occident. Amb conseqüències que ja hem après: com més augmenta la inseguretat (o, senzillament, el pànic), més es retallen les llibertats ciutadanes. El debat entre autoritarisme i democràcia, i sobre intents de reunir aquests dos extrems en suposades democràcies autoritàries, estarà sempre a l’ordre del dia, constantment interferit pels discursos demagògics de les extremes dretes i -dol haver-ho de dir- d’unes esquerres molt sovint obtuses i desorientades.
Altres sobreentesos que havíem assumit, com que Espanya avançaria (a poc a poc, però sense pausa) cap a algun tipus d’estat federal que reconeixeria la seva diversitat interna, cultural i lingüística, en què no tindrien cabuda masclismes, racismes ni supremacismes, resulten ara quasi entranyables. I pel que fa a les brillants aportacions de tot tipus que havia de fer la nostra generació, tal vegada que deixem la seva valoració per a un altre dia.
