Una societat escindida

Fa dies que els comentaris periodístics giren i giren sobre la fallida investidura i les seves seqüeles; els més mínims detalls són comentats: què s’han dit, com s’han mirat, quina cara feien ses senyories... Aparentment, tot depèn del fet que es caiguin bé o no, que siguin més o menys hàbils a l’hora de portar els altres al terreny propi. ¿Com pot ser que durant la Transició gent que procedien de posicions tan diverses fos capaç de posar-se d’acord, i ara no se’n surtin? ¿Són pitjors els polítics actuals que els de fa quaranta anys?

La informació que rebem sobre la política tendeix a frivolitzar-la, a convertir-la en una mena de joc d’atzar en el qual tot depèn de fets molt secundaris, de caire personal. Fer desaparèixer el vincle entre els interessos de classe i les opcions polítiques ha estat una de les operacions més constants en els últims anys: governs i mitjans de comunicació s’han esforçat a fer-nos creure que, efectivament, els resultats d’una elecció depenen del color d’una corbata o d’una barba mal afaitada, seguint els models nord-americans. Total, què importa? Si els polítics acaben sent marionetes equivalents, si “tots són iguals”, com sentim a dir tan sovint, podem fer-los responsables de qualsevol mal que pateixi la societat.

En aquest moment, la impossibilitat d’un acord entre els partits no ve d’aquests aspectes menors, encara que en algun cas hi puguin influir. Ve d’un altre fet molt més greu: que vivim en una societat escindida, que viu un procés de disgregació, i no solament no aconsegueix d’escurçar les distàncies sinó que les augmenta cada dia que passa. Allà on abans hi havia una certa cohesió, la suficient perquè una gran majoria de la població acceptés les regles comunes sorgides de la Transició, han aparegut esquerdes, trencaments, ruptures profundes. Totes les dades que s’han generat últimament mostren que als anys vuitanta i noranta es va produir una certa disminució de la desigualtat. No és que es repartís millor la riquesa, els rics seguien sent rics; però la creixent productivitat va permetre que una part de la riquesa es distribuís entre la classe mitjana i la classe treballadora, cosa que va suavitzar les grans desigualtats, de manera que semblava que havien desaparegut les classes socials. Es vivia, doncs, un procés de confluència. Certament, les diferències seguien sent enormes, però, en conjunt, tothom progressava. Aquest és l’element fonamental per a la cohesió de la societat, que no vol dir que tothom pensi igual, però sí que a la majoria ja els està bé com van les coses, perquè hi veuen un camí de progrés.

A partir del segle XXI, aproximadament, la tendència s’inverteix i les desigualtats tornen a créixer, primer lleument, després d’una manera accelerada. El descontentament augmenta, no ja perquè la majoria de les persones hagin deixat de progressar, sinó perquè moltíssimes han perdut les condicions mínimes que els permetien viure amb dignitat. ¿Com pot mantenir-se la cohesió, en aquestes condicions, quan l’Estat ja no assegura ni el dret elemental a l’habitatge o al treball, quan els nivells de vida són cada vegada més divergents, a diferència del que va passar durant la Transició, quan, per primera vegada després de la Guerra Civil, diversos sectors confluïen? Els Pactes de la Moncloa van permetre l’acord entre la burgesia i la classe treballadora: modifiquem les condicions laborals i deixem-nos de vagues salvatges, dit molt simplement. Tothom hi guanyava, i, per tant, esclar que van confluir. Ara som a l’altre extrem: una classe capitalista que no s’atura davant de res, perquè ja no juga en l’àmbit nacional, sinó transnacional; i unes classes mitjanes i treballadores sense capacitat d’exigir, perquè l’atur les afebleix totalment, que si no t’agrada ja en trobaré cent perquè em facin aquesta feina. No és que ningú no vulgui cedir: és que les forces són totalment desiguals i des dels poderosos no hi ha cap concessió, que van a totes. Però malgrat el domini ideològic que han aconseguit, el malestar ja no es pot amagar, i cal agrair que estiguin apareixent noves formacions polítiques per expressar-ho. En aquestes condicions, un acord polític sòlid, que pugui refer el consens, és, simplement, impossible. I és que el que veiem, el que probablement s’anirà accentuant, és la distància entre les posicions i els objectius, de caràcter econòmic o territorial, com estem vivint ja en aquest moment.

Tant la sociologia com la ciència política han estudiat a bastament aquestes situacions. Quan el Parlament ja no pot fer pactes, se suspèn la democràcia; fins i tot allò que hi succeeix directament és una mostra d’aquest desacord profund, de la impossibilitat d’una entesa: crits, insults, bronques, el Parlament es converteix en una mena de mercat incapaç de guardar les formes. Quan no es pot pactar amb l’adversari, perquè no hi ha ni un mínim espai de trobada, se l’ha de caricaturitzar, desautoritzar, titllar d’antidemocràtic, perquè algú ha trencat les regles del joc i allò que es posa en dubte és la legitimitat mateixa de determinats partits o posicions polítiques.

En el passat aquestes situacions es resolien imposant un règim d’excepció; eren els cops militars. Ara que formem part de la Unió Europea, el cop militar està descartat, però no altres formes de l’estat d’excepció; un govern tecnocràtic, imposat des de dalt i al marge del Parlament, és una forma d’estat d’excepció, una manera de doblegar els partits i els interessos que representen. És una via que deixa les mans molt més lliures als poderosos per imposar els seus interessos, i una manera de fer callar el poble, perquè ja no té ni el feble instrument dels partits polítics per fer sentir la seva veu. ¿És cap aquí que caminem? Tot fa pensar que sí, davant la incapacitat del PSOE per assumir una posició d’esquerres i intentar un govern alternatiu que iniciï una autèntica regeneració democràtica que permeti retrobar el camí de la cohesió.

Més continguts de