La solitud de Cs

El més greu del discurs de Cs no és que només vegin espanyols, sinó que afirmin que Espanya no ha de demanar perdó per res

El grup parlamentari de Cs, amb la cap de l’oposició, Inés Arrimadas, al capdavant, no va assistir dissabte a la presa de possessió dels membres del nou Govern. No hi van assistir, segons va declarar després Arrimadas, perquè “aquest Govern té per símbol els llaços grocs” i perquè “governarà només per als catalans que duguin llaços grocs”, una idea que no se sap d’on surt, perquè ni de les declaracions del president Torra ni de cap dels flamants consellers se’n desprèn tal aberració. ¿Vol dir que caldrà que els catalans, en adreçar-se a l’administració, duguin visible el llaç groc per ser atesos com toca? ¿O insinua alguna cosa pitjor? El llaç groc no es vincula a cap opció de partit i no reclama la independència, sinó l’alliberament dels presos polítics i els exiliats. Ara bé, com que es dona el cas que aquests exiliats i presos polítics ho són no perquè siguin delinqüents sinó perquè són independentistes, i com que el Govern de Torra també és independentista, sí que existeix un lligam entre una cosa i l’altra. I què? Hem d’entendre, doncs, que la cap de l’oposició i el seu grup no assisteixen a la presa de possessió perquè el nou Govern és independentista. I que, per tant, no assumeixen ni respecten els resultats electorals. Perquè les eleccions del 21-D les va guanyar l’independentisme i no Cs, mal que diguin el contrari, fins a l’extenuació, Arrimadas i els seus periodistes afins.

Les vicissituds polítiques recents fan que, a Catalunya, el PSC s’hagi d’allunyar (almenys de moment) de les selfies d’Iceta a les manifestacions de Societat Civil Catalana per fer mediació entre el govern de Quim Torra i el de Pedro Sánchez (el cas de Badalona, per cert, és una contradicció absurda) i que el PP, amb els seus quatre diputats i un líder com García Albiol (assenyalat com a xenòfob pel Consell d’Europa) s’hagi convertit en un partit marginal. I que a Espanya, mentrestant, el PSOE es vegi obligat (almenys de moment, també) a obrir-se a parlar amb independentistes i per tant a rebaixar tensions, i que el PP estigui ocupat una bona temporada amb les convulsions internes que generarà la seva inesperada defenestració del poder. El resultat és que Ciutadans, tant a Catalunya com a Espanya, s’ha quedat bastant sol clamant que Espanya es romp, insultant Quim Torra i titllant els seus adversaris de colpistes, criminals i potencials genocides. Tot sol al Congrés, on va ser l’únic a fer costat a un govern caigut per corrupció (ells que havien d’erradicar-la), i tot sol al Parlament, o amb la minvada companyia del PP, demostrant el mateix menyspreu per la ciutadania de Catalunya que va mostrar Rajoy per la d’Espanya en no assistir al debat d’una moció de censura presentada contra ell. El més greu del discurs de Cs no és que només vegin espanyols, sinó que afirmin que Espanya no ha de demanar perdó per res. Dir això en un país que encara té milers de víctimes de la Guerra Civil en fosses comunes, pous i cunetes realment fa venir esgarrifances a qui ho escolta. Però també condemna a la solitud qui ho diu.

Etiquetes

Més continguts de