22/02/2012

La solitud de qui jutja

4 min
La solitud de qui jutja

Dies complicats per a la justícia... Un jutge estrella condemnat a onze anys d'inhabilitació professional. El president d'una comunitat autònoma absolt després d'un judici amb jurat popular. El cas de l'Instituto Nóos, envoltat de la polèmica corresponent sobre la igualtat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La justícia se sol representar amb el cos d'una dona de posat serè, amb els ulls embenats, empunyant una espasa amb una mà mentre amb l'altra sosté una balança. És la manera de simbolitzar els principis d'imparcialitat i equitat, que són els que han de guiar la justícia. La imparcialitat, representada amb la bena als ulls, no significa una justícia cega, sinó una justícia que no es regeix per rangs, riqueses o interessos particulars. La balança com a instrument de càlcul suggereix la recerca d'un resultat exacte que a la vegada posi punt final al conflicte, mentre que l'espasa representa l'efectivitat.

El que sorprèn o si més no és força curiós és que la imatge de la justícia estigui representada per una dona. I és que a casa nostra podríem dir que fa dos dies que les dones tenen accés als òrgans judicials: fins al 1967 la llei prohibia que les dones accedissin a la judicatura, i no va ser fins al 20 d'agost del 1970 que es va modificar aquesta llei. Així, la primera dona que va accedir a la judicatura va ser Josefina Triguero, el 1978. Tanmateix, cal destacar que Concepció Arenal (1821), precursora del feminisme i dels drets de les dones, era contrària que exercissin la funció judicial. Encara que reconeixia que elles tenien sobrada intel·ligència i plena aptitud per exercir qualsevol professió, repudiava la dedicació de la dona a la judicatura, no tant perquè dubtés de la seva rectitud i fermesa, sinó perquè no volia provocar un conflicte d'interessos, ja que considerava indigne que el nom d'una dona figurés al peu d'una sentència aflictiva.

Un cop aixecada la prohibició a Espanya, el nombre de dones jutges i fiscals va créixer ràpidament, fins al punt d'assolir la majoria al voltant del 1990. En els darrers deu anys, el percentatge d'opositores s'ha estabilitzat al voltant del 70%. Tanmateix, l'estructura judicial, creada i desenvolupada durant segles per homes, continua sent -com passa amb moltes altres institucions- de cultura i relacions de poder masculines.

D'altra banda, hi ha estereotips entorn de la duresa de les dones a l'hora de dictar sentències. Una investigació feta a Alemanya amb l'objectiu de detectar diferències entre les sentències dictades per homes i per dones va concloure que amb prou feines existien. També s'ha estudiat la incidència d'altres factors -com la procedència social, el lloc de naixement, la família, la personalitat, la formació, etc.- sense que els resultats presentin diferències significatives. Per contra, sí que s'han trobat variacions importants en funció de l'edat del jurista. Com més joves són els jutges i les jutges, més dures i intransigents són les seves resolucions.

Actualment la majoria de professions han evolucionat cap al treball en equip. Avui als estudiants se'ls ensenya que la capacitat de treballar en equip, de discutir els temes, de rebaixar els conflictes i de consensuar la presa de decisions són valors que cal convertir en pràctiques habituals inherents a l'aprenentatge. De fet, a l'hora de seleccionar un professional hi té un pes important la seva capacitat de treballar en xarxa.

En canvi, en el món de la judicatura és justament al contrari. Un cop acabada la carrera, amb un plus de cinc anys preparant les oposicions i un curs a l'Escola Judicial, el nou jutge o la nova jutge és destinat a un jutjat unipersonal on haurà de prendre les decisions en solitari. I el cert és que haurà de dirimir sobre qüestions gens senzilles i sobre situacions que tenen una gran repercussió sobre les nostres vides. Per norma general aquestes resolucions les emetrà un professional jove, potser amb un gran coneixement del dret però amb poca experiència de vida. Haurà de prendre decisions sobre aspectes tan importants com la custòdia d'uns nens, una mort en un accident de trànsit, l'ingrés d'una persona a la presó o el desnonament d'una família de la que sempre ha estat la seva llar. Per no parlar de maltractaments, agressions o delictes socioeconòmics... I haurà de decidir en soledat, sense consultar, sense debatre. Naturalment, podrà demanar informes pericials, però haurà d'emetre una sentència de manera individual, mai compartida. La cultura judicial li aconsellarà que no es turmenti excessivament, que intenti no pensar-hi un cop hagi pres la decisió i que en tot cas sempre hi haurà una instància superior d'un tribunal col·legiat per revocar la sentència.

Però de vegades es confonen les funcions i es creu que la justícia pot arribar a ser una màquina de produir sentències iguals. En molts casos la judicatura és conscient de la seva pròpia subjectivitat i de la vulnerabilitat de les seves decisions. De la pressió que suporta, de l'alarma social que pot provocar, dels prejudicis de la societat, de la pressió mediàtica o dels conflictes ètics. Saben que més enllà del dret hi ha moltes coses que influeixen en una resolució, sense que per aquest motiu es pugui considerar injusta. ¿Com es pot explicar, si no, que davant d'un mateix cas es puguin dictar sentències tan diferents?

Tal vegada per això trobo tan interessant una iniciativa sorgida del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del departament de Justícia anomenada Compartim-Judicatura, com a mètode de gestió del coneixement aplicat a la formació inicial i continuada dels jutges. A través d'aquest programa es pretén afavorir que es comparteixin experiències en la judicatura, més enllà del dret en sentit estricte. Poder parlar de la relació entre la vida privada i la professional, de la càrrega emocional, de la pressió i de la responsabilitat moral, més enllà de la jurídica. Compartir hauria de ser també un instrument útil per a la judicatura.

stats