La solitud d’un rei (1941)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHom ha volgut darrerament presentar la fugida d’Espanya del rei Alfons XIII com un gest democràtic. Triomfava la República a les urnes i el rei, inclinant-se davant de la voluntat popular, baixava serenament i voluntàriament les grades del tron. Res no resulta menys exacte. La República havia vingut certament d’una manera tan democràtica que havia de merèixer tots els respectes, àdhuc el respecte reial. Però havia vingut després d’una gran efervescència i agitació política. Aquells que vulguin saber el concepte que el rei mereixia als espanyols i als catalans haurien de llegir la premsa del període que va de la caiguda de Primo al triomf de la República; haurien d’haver sentit, sobretot, la violència amb què, a desgrat de les lleis coercitives, se’l combatia i apostrofava en els mítings de propaganda republicana a Catalunya. Ningú no creia, però, que el triomf de la República fos tan esclatant. Hom podia esperar-lo a Catalunya, a València, a Madrid. Però no en tot Espanya. Hom esperava més aviat que les entremaliadures del comte de Romanones i altres cacics de la monarquia aconseguirien minimitzar la votació dels republicans. Però en tot Espanya es produí un fenomen inesperat: contra l’habitud, una gran riuada ciutadana es precipità a les urnes. La dictadura havia ferit tants sentiments que, en lloc d’adormir-les, per reacció, havia desvetllat les forces ciutadanes. Tothom estava cansat de traïcions, de veure convertit l’art de governar en l’art d’enganyar els pobles. En realitat, no es votava per la República. Es votava contra el rei. Amb més precisió, contra Alfons XIII. [...] En les principals capitals, els ciutadans, quan es van adonar, pel resultat de les eleccions, de llur força numèrica, van llançar-se al carrer. A Madrid constituïen una massa humana les temibles onades de la qual amenaçaven d’engolir el mateix Palau de Pedra de la plaça d’Orient. Qui hauria pogut dominar-la? La Guàrdia Civil, que va adonar-se de la dificultat, trobà més senzill posar-se al costat de la República i salvar així, si més no, la pròpia supervivència. Que podia, doncs, fer el rei? Fugir era el seu únic recurs, si volia evitar d’ésser detingut i empresonat i haver de respondre davant d’un tribunal de les seves fellonies. La seva fuga precipitada, abandonant la reina i les infantes -no els diners que feia temps que tenia situats en bancs estrangers-, no diu gaire a favor de la seva pretesa valentia, alhora que mostra que no devia sentir-se amb una consciència molt tranquil·la. Altrament, justificava, doblement amb ella, aquell apel·latiu de “Cametes” amb què, per al·lusió a la longitud inusitada de les seves extremitats, el designaven el caricaturistes satírics de Catalunya.
