17/11/2019

On som i d’on venim

2 min

Som en el punt en què un president de la Generalitat afronta un judici en què pot sortir inhabilitat del càrrec per haver penjat unes pancartes a favor de la llibertat dels presos polítics a la façana de Palau. Deixem de banda les consideracions sobre què ha estat fins ara el mandat de Quim Torra (quan va ser elegit vaig escriure que podia ser un bon president; em vaig equivocar) o l’absurda discussió sobre la neutralitat dels espais públics (no hi ha hagut mai neutralitat als espais públics, i molt menys en aquells que són residència del poder). El fet cert és que a un president de la Generalitat se’l jutja i se’l vol inhabilitar per haver expressat, de la manera que ha trobat oportuna, una postura política. Això al mateix estat en què, per exemple, els delictes per corrupció han arribat a quantificar-se al voltant del vuit per cent del PIB, sense que mai cap dirigent polític hagi estat inhabilitat de l’exercici del seu càrrec per aquesta qüestió: insignes corruptes, presumptes o provats, que també han estat presidents autonòmics (com Matas, Zaplana, Aguirre o Cifuentes) han estat processats, i en algun cas condemnats, una vegada ja havien deixat d’exercir els seus càrrecs, mai durant el seu exercici.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Veurem, doncs, en què acaba aquest procés judicial contra el president Torra, que per altra banda obre tot d’especulacions entorn d’unes eventuals eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, en què els partits independentistes tornen a concentrar-se, per damunt de tot, en els propis interessos. Però que el judici es produeixi ja constitueix, per si sol, un escàndol democràtic: que no sembli l’escàndol més greu de tots es deu només al fet que, efectivament, l’acumulació d’escàndols de baixa qualitat democràtica és de tal magnitud que s’arriba a córrer el risc de posar-hi pell gruixuda, de normalitzar la anormalitat.

Venim de temps recents en què el ministeri d’Interior va estar en mans de Jorge Fernández Díaz, que ahir era entrevistat a Nació Digital amb motiu de la publicació d’un llibre que ha fet. Fernández Díaz (un home que atribueix a la intervenció de la Mare de Déu del Pilar la victòria de Franco a la Guerra Civil) declara sense embuts que a l’independentisme se l’ha de combatre amb la força (la mateixa força que ell va ordenar contra els migrants de Tarajal, se suposa) o es nega a considerar Vox un partit d’extrema dreta mentre no es catalogui Unides Podem com a partit d’extrema esquerra. Fernández Díaz pot semblar un personatge pintoresc que afortunadament ja és fora de la política, però això seria un greu error: és un individu perfectament representatiu del famós deep state, format per alts funcionaris i comandaments dels poders de l’Estat, que manté les essències de l’ideari del nacionalcatolicisme franquista. El gran prohom de les clavegueres no és cap anomalia sinó un exemple consolidat de la lògica interna d’un estat en què el partit de Fernández Díaz va decidir deixar el rumb polític en mans d’una cúpula judicial comandada per l’extrema dreta. D’aquí és d’on venim i on som encara.

stats