El somriure de l'Esperanza
Veig al Telenotícies d'ahir com pregunten a Esperanza Aguirre si sap res d'Eurovegas, perquè Sheldon Adelson (amo i senyor dels nostres cossos i dels cossos dels nostres éssers estimats) nomina al setembre. Primer ens havien dit que nominava el dia 1, però com que l'audiència ens acompanya, prorroguem fins al dia 15.
I veig la resposta d'Esperanza Aguirre a la pregunta, que és un somriure. Aturem-nos-hi, perquè no és un somriure qualsevol. És un somriure que dóna a entendre que la cosa ja està decidida i deu ser favorable als interessos de Madrid i, en definitiva, d'Espanya. Un somriure pervers i sobreactuat, que s'acompanya d'un moviment de coll cap endarrere que li accentua la sotabarba. El somriure de boca premuda i ulls esbatanats que serveix per explicar que vals més pel que calles que no pas pel que expliques. El somriure del majordom de Rocío Jurado a punt d'explicar-ne una de grossa davant del polígraf al programa La noria (o el que sigui que tingui polígraf). El somriure de: "Ui, ui, ui.... Ara riurem...!" A mi, sobretot, em recorda el somriure de Lina Morgan a La tonta del bote (ho dic com un elogi) quan trenca la quarta paret i es dirigeix al públic (aquest públic que la fa sentir agraïda i emocionada). De fet, Lina Morgan i Esperanza Aguirre cada cop s'assemblen més, però és com si s'estiguessin canviant la personalitat. L'artista de l'escenari cada cop està més seriosa i l'artista de la política cada cop fa més ganyotes.
Però no només ens ofereix aquest somriure immortal. També ens ofereix unes paraules en anglès (l'anglès de l'Hostal Royal Manzanares, també): " Read my lips ". I afegeix: " Mire mi cara, es lo que les puedo decir. No tengo más que decir... de momento ". I entre el decir i el de momento hi ha una pausa que deixaria petit Ibsen, que, com vostès saben, era el rei de les pauses.
Desitjo de tot cor que Esperanza Aguirre no s'equivoqui, que Eurovegas se'n vagi a Madrid, i que ella pugui somriure d'aquesta manera durant els llargs anys que en duri la construcció. Prefereixo aquest somriure (indigne, sí, d'algú que es dedica a la política) que el "Que se jodan " que va exclamar, no fa gaire, la seva companya de partit.
