Ho reconec: m’enerven les persones que només actuen a conveniència. Desconfii d’aquells que alternen les temporades durant les quals et fan sentir transparent, millor dit, inexistent, i les que et converteixen en el centre de totes les seves atencions. No m’agraden els que recepten comportaments diferents a situacions pràcticament idèntiques només perquè els toca la butxaca o el seu estatus, que volen mantenir intocable. Tampoc puc amb els que adopten una actitud quan són pel món i l’altra quan són a casa, dues cares, dues vides, dos posicionaments habitualment contraposats. Podria dir que ja se n’avindran, però se’m fan mals d’entendre, i només puc entendre’ls si pens en motius que m’agraden molt poc o gens.
Avui, a l’ARABalears, duim un dossier sobre l’ecotaxa o l’impost turístic o com sigui que se li vulgui dir a aquest recurs econòmic que ja tenen milers de ciutats i centenars de països arreu del món per intentar pal·liar els efectes del turisme sobre el territori i que no hagin de ser els seus habitants els que suportin la càrrega.
No cal recordar els problemes, per no dir les guerres, que ha provocat la sola idea de la seva aplicació als governs que han intentan posar-la en pràctica. Els qui s’hi oposen frontalment són precisament aquells que l’apliquen i la recapten als negocis que tenen arreu. Fora de la seva terra, que sapiguem, no han mogut guerra, però en terreny propi, no amollen de cap de les maneres, com si la vida se’ns n’anàs a tots amb aquest impost. És com aquestes persones que segons com et saluden i segons com fan de no veure’t. Ni te les creus, ni t’interessen. Acabes per girar-los l’esquena.
