15/03/2012

Les sortides del túnel

4 min
Les sortides del túnel

Sovint ens demanem quan i com sortirem del túnel d'atur i pessimisme en què estem ficats. Per respondre a aquestes dues preguntes hem de partir de l'anàlisi de la dècada prodigiosa (1997-2007), quan vam construir, a més de tants habitatges com Alemanya, França i el Regne Unit junts, els desequilibris que ara purguem, començant per la febre constructora -d'habitatges i d'infraestructures- i per l'allau d'immigrants, dos fenòmens mútuament alimentats. En aquella dècada Espanya va guanyar gairebé cinc milions i mig d'habitants, i Catalunya més d'un, malgrat que les taxes de fecunditat respectives estan entre les més baixes del planeta. Curiosament, i això mereixeria un article a banda, el País Basc va restar al marge d'aquests excessos, ja que va guanyar només 40.000 habitants, un dels factors que explica per què avui té la taxa d'atur més baixa de l'Estat. El tercer desequilibri va ser la inflació: els preus al consum van augmentar un 41% i el cost per hora en la manufactura un 47%; mentrestant, a Alemanya -que també es va mantenir al marge de la febre constructora i de l'allau immigratòria, amb un minúscul guany de 220.000 habitants- els preus van pujar un 23% i els costos per hora en la manufactura un 20%. Finalment, l'atractiu de la construcció va marginar la inversió industrial, de tal manera que la productivitat en la manufactura només va millorar un 17%, a comparar amb un 42% a Alemanya. La conjunció de costos laborals creixent més ràpidament i productivitat més lentament va fer que la nostra manufactura perdés un increïble 50% de competitivitat respecte de l'alemanya. L'explosió de la bombolla immobiliària ens va deixar, doncs, amb molts més habitants, massa habitatges i una indústria poc competitiva.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El que ha fet Espanya en els lamentables anys posteriors a la dècada prodigiosa ha estat perdre el temps: malgrat que s'ha disparat la xifra d'aturats, els costos salarials en la manufactura han continuat creixent per sobre dels dels nostres competidors (11% entre el 2007 i el 2010, per 7% a Alemanya), i si bé la productivitat s'ha mantingut (gràcies a la pèrdua de llocs de treball) mentre que la d'Alemanya queia un 7% (a causa de la seva política de mantenir els treballadors vinculats a l'empresa), la correcció de la nostra competitivitat manufacturera ha estat només d'un 3%. A aquest ritme, ens costaria més de dues dècades recuperar la competitivitat perduda. Resulta patètic recordar que en aquelles circumstàncies a una ministra d'Economia li semblés percebre "brots verds".

Potser alguns lectors es preguntaran per què em sembla tan important la competitivitat de la manufactura. Perquè només el creixement de la manufactura pot crear i induir els llocs de treball qualificats que volem per als nostres fills: és a Alemanya, que no té tant tren de gran velocitat però que sí que el fabrica, que marxen els nostres enginyers.

En aquestes circumstàncies, podem dibuixar tres possibles escenaris per a la propera dècada:

a) Provem d'ajustar-nos en l'entorn actual, o sigui, dins l'euro i amb un BCE que manté la inflació per sota del 2%. La reforma laboral hi ajudarà, sens dubte, però estem parlant de patir una deflació en tota regla (els salaris han de caure un 30%!) abans no es creïn llocs de treball en condicions diferents de les dels basars xinesos. Una opció que només sembla viable en el marc d'un gran acord polític similar al de la Transició que organitzi una reducció ordenada de preus i salaris i que eviti el col·lapse social.

b) L'eurozona accepta elevar la taxa d'inflació per ajudar-nos en l'ajustament. La recuperació del diferencial perdut durant la dècada prodigiosa podria tenir lloc en sis anys si nosaltres mantinguéssim congelats preus i salaris mentre els alemanys pugessin un 5% per any. El nostre ajustament seria en aquest cas molt més digerible i ràpid. ¿És raonable confiar que el BCE flexibilitzi la seva política per ajudar-nos? No, perquè és Alemanya qui hauria de permetre-ho i Alemanya té terror a la inflació: recordem que l'absorció de la RDA es va fer molt ràpidament desoint els consells dels economistes, que estaven escandalitzats del seu cost, però tot i així la inflació mitjana a Alemanya durant el quinquenni posterior (1990-95) va ser del 3,5%, i en la dècada postunificació (1990-2000) del 2,25%! Si no ho van fer per ells, menys ho faran per nosaltres.

c) Espanya tira la tovallola i abandona l'euro per poder devaluar i evitar, d'aquesta manera, els costos de l'ajustament. A la vista de les opcions anteriors, no és un escenari que pugui descartar-se a priori. La manera com es produís seria molt important: no és el mateix que Alemanya i els països del cor d'Europa creïn una altra moneda i deixin els perifèrics amb un euro devaluat o que siguin aquests països els que l'abandonin un a un. En qualsevol cas, però sobretot en aquest darrer, Espanya es trobaria com el 1898: havent d'acceptar el seu fracàs. I no és sobrer recordar que el 1898 va donar lloc a una onada de pessimisme cultural i a una colla de regeneracionismes, entre els qual el catalanisme polític. Però si en aquella ocasió Catalunya va concloure que li calia reformar Espanya per arribar a Europa, ara difícilment es podria esperar res semblant.

stats