Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe Joan Salvat (1868-1938) a Revista Musical Catalana (IV-1924). Avui fa cinquanta anys de la mort d’Igor Stravinsky (Oranienbaum, Rússia, 1882 - Nova York, 1971) i el passat març en va fer noranta-set dels concerts que va dirigir al Liceu. A Barcelona es va interessar per la sardana. Joan Salvat ho va comentar en un article transcrit aquí l’1 de març de 2017.
La presència de l’eminent compositor rus Igor Stravinsky davant de l’Orquestra Pau Casals al Gran Teatre del Liceu despertà entre els nostres filharmònics el més viu interès, i les ovacions dedicades a l’il·lustre hoste demostraren la vida intensa de la nostra musicalitat, desperta sempre a les palpitacions que arreu mantenen els capitostos de les noves idees que fan evolucionar constantment els destins del gran art. L’expectació del públic barceloní aquests dies al Liceu no s’havia repetit des de la visita d’en Ricard Strauss, triomfant aquest en la mateixa sala amb les seves obres que no han deixat pas encara de figurar en els programes dels nostres concerts simfònics. Després de l’autor de Salomé no sabem d’altre músic que hagi apassionat a casa nostra com l’esmentat Stravinsky. Enmig d’altres figures ben honorables que hem admirat i aplaudit els darrers vint anys, Stravinsky es destaca per les seves gosadies, pel seu afany de recerques expressives en la coloració instrumental, així com en la troballa de ritmes i en la rudesa de la línia melòdica, d’un realisme fins a voltes brutal, que tanta força i potència donen al seu art, d’una personalitat indiscutible. Infatigable en el treball i en l’exposició contínua de les seves obres, Stravinsky s’ha fet en pocs anys una reputació envejable que s’ha estès ràpidament per tot Europa i comença a ésser reconeguda també als països d’Amèrica. A Barcelona, abans d’admirar-se en l’escena els ballets Petruska i L’ocell de foc (Liceu, 1917), que són les obres de Stravinsky que més franc acolliment han obtingut arreu, s’havien donat ja del mateix autor els Focs artificials per l’Orquestra Simfònica de Madrid en 1914, oferint-nos dos anys més tard els mateixos professors madrilenys, dirigits pel mestre Fernández Arbós, les primícies de l’esmentat L’ocell de foc en forma de suite. Darrerament el Quartet Pro-Arte, de Brussel·les, ens féu oir una de les darreres produccions del mestre rus, Concertino, diversament apreciada, que, junt amb algunes melodies per a cant, d’un sentiment molt personal, i la transcripció pianística del Carnaval de Petruska que ha interpretat en Borovsky fa poc al Palau de la Música Catalana, és tot el que de Stravinsky coneixem. Els tres concerts celebrats durant la passada Quaresma al Liceu ens han valgut la coneixença d’altres obres diverses que el mateix autor ha dirigit. [...] El Cant del rossinyol i la suite de Putxinel·li pertanyen al darrer estil de Stravinsky. En oir-les per primera vegada, el nostre públic restà certament confós i bon xic astorat; però escoltà amb desig de complaure-s’hi, i, encara que les opinions eren contràries, l’acolliment que reberen ambdues produccions fou tan entusiasta que l’autor en quedà fondament corprès. [...] Igor Stravinsky s’haurà endut un bon record de la seva primera visita a Barcelona.
