28/09/2021

Un suïcidi a Catalunya

2 min

Viatjar en metro a primera hora del matí és el més semblant al no viatge, al cos que es deixa teletransportar de punt a punt amb la ment adormida, mentre el comboi es va empassant les estacions. Enmig del silenci general, reina la megafonia que repeteix a cada estació: “És obligatori l’ús de mascareta al transport públic”. Els que pleguen estan cansats i els que s’hi posen d’aquí una estona hi són però com si no hi fossin. La vida començarà d’aquí una estona, d’acord? Tots portem un cartellet de “No molesteu”. Moltes pantalles, algun llibre, uns quants cops de cap i, posats a endevinar pensaments, moltes conclusions definitives no gaire alegres, perquè l’existència a les set del matí és inapel·lable com un “Això és el que hi ha”. 

Però ahir no hi va haver ni transport, ni teletransport. Quan vaig baixar a l’andana vaig veure un comboi aturat amb les portes obertes. A dins no hi havia ningú. Havien fet baixar tothom. Per l’altra punta de l’andana arribava el que devia ser el cap d’estació. “Què ha passat?" "Miri, oficialment, d’això en diem una incidència tècnica, però hi ha hagut un suïcidi a Catalunya. Ara anem ràpids i només triguem entre mitja hora i una hora, però el servei està interromput”.

Algú, a aquella hora del matí, havia arribat a la conclusió definitiva més dramàtica. Tot el dia que hi penso. De què escapava? Què no podia suportar? ¿Una paraula dita amb traça hauria canviat alguna cosa? L’esglai dels que s’hi van trobar... Llegeixo que el suïcidi és la principal causa de mort no natural a Catalunya i la segona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys. Uns 42 suïcidis cada mes, segons les últimes dades disponibles. No en sabem parlar gaire, dels suïcidis, perquè hem passat anys silenciant-los i perquè ens porten al límit d’allò que també podríem ser nosaltres.

Antoni Bassas és periodista
stats