FLISTFLAST

El suïcidi lingüístic del zombi català

Vaig al metge: pateixo d’enveja. De la bona. A la vena, a la pituïtària, a la neurona. A granel, a dojo. Es veu que no hi ha res a fer. Et poden donar pastilles per a tot però per a això no. Volem píndoles antienveja. Va, fabriqueu-les. Som molts, els addictes que les esperem. Vessem enveja. Hola, soc un envejós i envejo, per exemple, tota aquesta gent de Ciutadans (o els marcians) que no tenen cap problema amb la llengua: tothom els entén i ja està. A mi cada cop em costa més que m’entenguin. Sí, perdó, esclar. Hola, em dic Francesc i tinc un problema: parlo català.

Envejo tots aquests que no teniu ni un gram de dificultats, obstacles, confusions, jeroglífics en bars, restaurants, botigues, taxis, carrers, búnquers, nius, sofàs, torres d’alta tensió... quan parleu una llengua. A Catalunya, i en català, sí. Sí, sí, sí, és una metralladora d’incomprensions, de no entesa, de vexacions, d’humiliacions, d’ignoràncies, de me la sua, i me la sua molt... No t’entenc, noi. I també: ni et vull entendre. I també: per què parles català? I també tot això anirà a més. La realitat a Catalunya està pactant amb la imaginació. Mireu, d’aquí un tris-tras veurem els efectes que està produint en la canalla de famílies catalanoparlants veure pel·lis, sèries, vídeos de ruqueries, alegries, hòsties... a la HBO, Netxflix, YouTube... només en castellà. Primers experiments científics: als nens els broten sobtadament paraules, frases, expressions en castellà durant la seva vida quotidiana. Com robots reprogramats. I els pares al·lucinen cogombres terrenals: per què em parla en castellà ara aquest? Doncs això, ho sentiu bé. Si als vuitanta vam sentir les palpitacions dels temps i vam saber donar-hi resposta creant TV3, Catalunya Ràdio, ara no sentim res i aquests espais són un colador on un dia ens colaran fins i tot que el català és un model de moble d’oferta fabricat amb fusta rosegada per un castor desdentat als boscos de la baixa Castòria oriental. No som on hauríem de ser. Potser perquè no som del tot. Som a mitges. Moribunds també de boca, de llengua. La sèrie de zombis The walking dead som nosaltres. Fa temps que caminem així: mig mig.

El 1933 el periodista Josep Maria Francès mira com camina zigzaguejant un cambrer d’una terrassa de Barcelona. El professional de la safata de líquids voladora fa una cosa curiosa, decidida, automàtica: només atén els clients en castellà. Interrogat amb la confiança de dies de propina, el cambrer, catalanoparlant confessa que ho fa perquè té por que el fotin fora si parla català a algun client que parla castellà. Francès guita el clatell de l’home de blanc i descobreix el xip enclastat que hi té: “Aquest assalariat, pel que es veu, no gosaria protestar si hom l’acomiadava per haver-se adreçat en català a un castellà. En canvi, si era per haver-se adreçat en castellà a un català, aleshores voldria «parlar-ne». Es veu que en certes mentalitats d’ací, com en les d’allà, perdura el criteri que el català és una llengua de tercera classe”. Aquest és el xip, aquesta és la lobotomia, aquest és el suïcidi, en gerundi, de la criatura, de tots.

Dimitir de la llengua és dimitir de l’ésser. Per tant, com saben fins i tot Arale Norimaki, Bob Esponja i Doraemon, aquest és el camí de la mort. Ells són personatges de ficció, però estan més vius, poden tenir una vida més llarga, que els reals walking dead calanoparlants. Pregunteu. ¿No us feu preguntes? Els catalanoparlants s’haurien de preguntar per què canvien de llengua. Per què? Si el que teniu davant us entén, per què canvieu? Eh? Per què tu sí i ell no? Eh? Per què sempre nosaltres? Per què? Us agrada ser inferiors? ¿Us agrada ser ignorants, analfabets, creient que és una mostra d’educació, tolerància i respecte de melmelada caducada? ¿Us agrada l’esclavitud neuronal? ¿Us agrada aquesta lobotomia colonial? Eh? Una llengua ho és tot: és una vida, és la vida. ¿Us agrada ser irreals, ficció? Us agrada no ser? Us agrada morir? Us agrada?

Etiquetes

Més continguts de