Pacte d’estat i política colonial

La societat catalana necessita resistir a una estratègia hostil per terra, mar i aire i no rendir-se al pacte del 155

Ara fa un any del segon govern de Rajoy, amb l’abstenció del PSOE. Aquella maniobra va ser molt greu tant per a les llibertats democràtiques com per a les polítiques socials, però en aquell moment no vam poder imaginar-ne la fondària. La coacció a Pedro Sánchez des de dins i des de fora del partit no va ser només per donar suport al govern Rajoy: es tractava d’un pacte de totes les institucions de l’Estat i els seus partits per reformular definitivament el règim polític espanyol.

Aquests pactes van jubilar definitivament els pactes de la Constitució del 78, quan l’Estat va pactar un text amb diverses forces polítiques, incloent-hi el PCE i la dreta nacionalista catalana. Després del 23-F, i el pacte del capó, va venir la Loapa consegüent, que va ser considerada inconstitucional pel Tribunal Constitucional de llavors però que va actuar com la directriu que va guiar les polítiques dels governs centrals.

El Tribunal Constitucional actual la consideraria plenament adequada i legal, ja que a això és al que s’ha arribat, a un estat centralitzat i autoritari: el poder judicial i el Tribunal Constitucional han interpretat la Constitució de tal manera que en la pràctica es redueix a un sol article: el 155. És a dir, el govern espanyol pot fer el que vulgui i això serà constitucional, legal. Aquests acords d’estat es van celebrar amb el sacrifici ritual de Pedro Sánchez, el fantasma del qual ara actua com un zombi al servei dels seus amos.

El moviment cívic català ha sigut l’únic desafiament democràtic a aquest nou ordre, però precisament en la seva grandesa han radicat i radiquen les seves vulnerabilitats. Des del principi em va admirar aquest moviment social nascut de les campanyes d’odi a Catalunya del PP i de la sentència induïda del Tribunal Constitucional i que exigia una cosa molt simple: respecte. Però també em va causar preocupació; ¿qui conduiria aquella energia irrefrenable? Tan irrefrenable que va posar fi a dècades de política autonòmica catalana, a partits polítics, va portar el president Mas per camins inesperats, va crear nous dirigents i va transformar per dins la societat catalana.

Mai hi ha hagut una tercera via, Rajoy se n’ha encarregat; des del principi es va intentar destruir el moviment social i arraconar i arrasar Catalunya

Però un moviment social necessita conducció política, racionalització dels objectius, i durant aquests anys hi ha hagut una dialèctica entre aquest sector social mobilitzat, instruït i organitzat i els partits i dirigents que havien de donar forma pràctica a les seves demandes. En aquesta etapa ha sigut molt determinant el corrent polític de l’independentisme, que sempre havia existit però que, des que Rajoy va acorralar els governants catalans i la mateixa societat, fustigant-la i sense deixar-li cap sortida, va aparèixer com l’única opció. Mai hi ha hagut una tercera via, Rajoy se n’ha encarregat; des del principi es va intentar destruir el moviment social i arraconar i arrasar Catalunya. Va ser la mateixa empenta del moviment cívic el que va determinar la manera com es va desenvolupar el Procés, però ho va fer així perquè tampoc tenia altres alternatives: a la pràctica, amb cada negativa i amb cada actuació repressiva, Rajoy conduïa la societat catalana contra un mur. És terrible haver de sentir o llegir ara declaracions que culpen les autoritats catalanes d’obligar el govern de l’Estat a aniquilar la Generalitat retornada de l’exili després de la mort de Franco, un cinisme sense límit.

Sens dubte el president Puigdemont i la resta del seu govern hi tenen la seva responsabilitat, perquè governaven i no van valorar prou el context europeu: el Brexit ha reforçat els pactes entre estats, Merkel estava i encara està en una situació de debilitat conjuntural i Juncker és un polític reaccionari que ha demostrat tenir minvades les facultats humanes. No obstant això, el resultat hauria sigut semblant: l’Estat, amb el seu tripartit del 155, pretenia buidar de poder polític Catalunya, i des de fa un any ha desenvolupat una estratègia de guerra colonial contra aquest país. Amb el poder judicial de bracet i amb el control i la complicitat de les empreses de comunicació, que mantenen la població espanyola controlada ideològicament, han dut a terme maniobres militars en territori català, acusacions falses i campanyes difamatòries fins a arribar a la situació actual, en què s’està perseguint directament diaris, webs, comptes de Twitter, locutors...

La societat catalana necessita resistir a una estratègia hostil per terra, mar i aire i no rendir-se al pacte del 155, però ha de saber que després de les eleccions els seus partits s’entendran entre ells i que seran capaços de presentar una proposta comuna adequada al context europeu que obligui l’Estat a reconèixer els drets i interessos de la societat catalana.

Més continguts de