ABANS D’ARA

La tasca de Fabra (1948)

De l’article de Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Nostra Revista (Mèxic, I-1948) amb motiu del 80è aniversari de Pompeu Fabra (Gràcia, 1868 - Prada, 1948). L’Ajuntament de Barcelona li havia atorgat la Medalla d’Or el 1938. La guerra va impedir solemnitzar-ho, però dimarts es farà al Saló de Cent. 

Hom ha remarcat sovint la sorpresa dels estrangers en saber que Catalunya té un gramàtic honorat, festejat i estimat pel poble. Els gramàtics, per benemèrita que sigui llur tasca, no arriben a ésser populars. En general, ni els escriptors mateixos senten per ells simpatia; els agraeixen poc les lliçons i s’ofenen dels renys. ¿Per què, doncs, entre els catalans ha aconseguit Pompeu Fabra la popularitat que donen les multituds i el prestigi que donen les seleccions? L’explicació d’aquest fet es troba en el caràcter excepcional de l’obra lingüística de Fabra i sobretot en el doble caràcter de la seva personalitat. [...] La gramàtica de Fabra no és una ciència freda, ni una estricta tècnica professional; és un esforç per restituir a Catalunya la noble parla autèntica que els segles decadents havien enlletgit i desfigurat. La seva tasca no és solament la d’un gramàtic; és la d’un català nacional. El màxim signe de la nació és la llengua, i la degeneració d’aquesta en dialecte vulgar, en patois, anava a perill de reduir definitivament Catalunya a regió. Lingüísticament, Catalunya no ha tornat a ésser nacional fins que, pel geni d’alguns escriptors i pel guiatge gramatical de Pompeu Fabra, la parla nostra ha reprès el curs normal de la seva evolució, trencat des del segle XVIè, com el curs de la política històrica. Pompeu Fabra és, per a nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria, i per tant seu en el mateix alt rengle de Rubió i Ors, Jacint Verdaguer, Valentí Almirall, Josep Torres i Bages, Enric Prat de la Riba, Francesc Macià. Ell entra a la immortalitat per la porta de la filologia, com hi han entrat Rubió i Ors i Verdaguer per la porta de la poesia, Torres i Bages per la de la filosofia, Almirall, Prat i Macià per la de la política. ¿Què ha inspirat l’acció perseverant de Fabra, sinó l’idealisme català? Si ell no hagués estat sempre un patriota, ¿hauria realitzat la seva gran obra de filòleg? Amb el seu doble amor a la ciència i a la pàtria, ací el tenim exiliat als vuitanta anys. La veu del deure fa callar en ell la veu de l’enyor. I s’estima més ésser digne que impacient. Tal és l’exemple que el gramàtic idealista, ja octogenari, dóna a tots els catalans, als joves i als vells, als qui són dins i als qui són fora de Catalunya. [...]

Més continguts de