Publicitat
Publicitat

Sí a una taxa audiovisual

L’estat espanyol ha donat un termini de nou mesos al Govern i a les operadores de telecomunicacions per arribar a un acord que permeti desbloquejar les desavinences existents sobre la gestió de la taxa que grava els contractes de connexió ADSL a Catalunya. Si no es trobés una fórmula de cooperació entre les parts, el ministeri d’Hisenda podria plantejar un recurs d’inconstitucionalitat sobre aquesta mesura aprovada gairebé per unanimitat pel Parlament català.

És una decisió absurda i equivocada, cosa que tampoc ens ha d’estranyar gaire, atesa la quantitat d’errors que el govern espanyol ha comès en matèria cultural els darrers anys. Hi haurà qui voldrà veure en aquesta qüestió un nou atac a Catalunya i una injustificada intromissió en l’autonomia cultural catalana, i és obvi que quedarà rigorosament anotada en una d’aquestes llibretes on el conseller Mascarell deixa constància dels greuges que tan sovint patim. Alguna cosa d’això hi ha, probablement, però no és el més rellevant d’aquesta nova topada institucional.

A Espanya el món de la cultura ha obviat alguns debats transcendents que ara li permetrien afrontar amb normalitat els reptes del segle XXI -a Catalunya una mica menys, i prova d’això és precisament aquesta taxa-. Cal encarar el canvi de paradigma que suposen el desplegament digital i l’aparició d’un mercat global dels continguts que no prové de la liberalització del comerç, sinó de les transformacions tecnològiques que afecten la major part dels sectors culturals.

L’externalització de molts serveis culturals públics, l’avaluació del talent artístic, l’elaboració de polítiques de demanda o el finançament complementari de la cultura per vies no pressupostàries plantegen nous reptes, i són part d’aquests debats que han quedat segrestats per una concepció decimonònica de la cultura massa estesa en les nostres administracions públiques.

La diversificació de les finestres que permeten l’accés a tota mena de productes, i sobretot la seva disponibilitat domèstica, converteixen el món de la cultura en una fàbrica de continguts a disposició dels interessos dels operadors de canal, que esdevenen els administradors absoluts d’una nova generació de clients que consumeix directament i indirectament tota mena de materials, fins i tot sense una consciència definida de realitzar un acte cultural. Aquest immens negoci, basat essencialment en la connectivitat i la gestió de banda digital, genera una escàs retorn econòmic a la producció dels continguts que circulen per la xarxa.

No es tracta d’un fet conjuntural. És un canvi en tota regla en la circulació d’una part important de la producció cultural, però no tenim un marc jurídic i econòmic que administri democràticament un bé públic com és l’espai radioelèctric i el ciberespai. Òbviament, es tracta d’una qüestió que afecta grans interessos històricament poc relacionats amb la cultura i molt vinculats a les estructures econòmiques del poder polític.

En aquesta matèria, i ara que es parla tant dels acords entre el PP i el PSOE en matèria de polítiques antijihadistes, es troba a faltar, de nou, un pacte d’estat que permeti definir per a les properes dècades un model estable de finançament cultural, amb independència dels límits pressupostaris que decideix l’estratègia cultural de cada partit.

Que les operadores de telefonia mòbil i ADSL han de cofinançar la vida cultural espanyola és una obvietat. Segurament seria millor que paguessin una única taxa global i que fossin l’Estat i els governs autònoms solidàriament els qui l’administressin. Però ara per ara aquesta hipòtesi és inviable, i està sotmesa a un debat polític de baixa estofa en què la influència de les operadores és determinant.

L’economia global dels continguts culturals no és objecte de debat seriós perquè a Espanya la cultura interessa poc i viu presonera de la demagògia de la gratuïtat: “Que sigui gratis, costi el que costi”. El conflicte de la SGAE, en darrera instància, és un bon exemple d’aquest fet. L’opinió pública i bona part del sector cultural l’han condemnat per una gestió dubtosa força evident, però el problema de fons, el que realment li impedeix realitzar l’imprescindible salt de qualitat que necessita aquesta entitat per reciclar la seva funció social i cultural, és la incapacitat d’adaptar-se als requeriments de l’espai digital. És el repte d’una nova economia en la qual qui controla el canal monopolitza la distribució dels productes, per la qual cosa esdevé coproductor obligat d’aquests.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT