25/11/2011

El tècnic i el polític

3 min
El tècnic i el polític

Aquest assumpte ha tornat a posar-se de moda: ¿què és millor, un govern de tecnòcrates o un de polítics? Es tracta d'una qüestió antiga que tradueix, en un pla inferior, la vella contraposició entre el savi i el polític. Té gràcia que no es doni per tancada: al cap i a la fi, el tècnic resol el com, és el polític qui diu el què; el tècnic és l'home dels mitjans, el polític el dels fins, i en la mesura que els primers han d'estar subordinats als segons, el tècnic ha d'estar a les ordres del polític. Alguna cosa va malament quan les coses no són així.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un apunt lèxic per començar: crec que, en el cas dels senyors Papadimos i Monti, el més adequat és parlar de tècnics, no de tecnòcrates: un tecnòcrata és qui posseeix no només una certa competència tècnica sinó també el convenciment que aquella competència li dóna dret a imposar el seu criteri sobre el dels altres en tot el que és relatiu al govern de la cosa pública. Aquesta definició podria aplicar-se a la cúpula del poder de la República Popular de la Xina, on fa anys que hi dominen els enginyers hidràulics, amb conseqüències ben conegudes; o potser a algun dels nostres governs del segle XIX, encapçalats per un militar la competència tècnica del qual residia en la seva capacitat per imposar l'ordre. Però no als senyors Papadimos i Monti, que tenen un llarg historial al servei d'institucions nascudes de la democràcia.

Tècnics, doncs, però no com a antítesi del polític. D'una banda, si bé és cert que els càrrecs que han exercit en el passat requerien una gran competència tècnica, no és menys cert que la seva naturalesa era, en el fons, política, ja que consistien a navegar per les aigües convulses d'interessos contraposats i a esquivar els esculls que aquests interessos posaven en el seu camí. De l'altra, la feina que els espera és essencialment política, perquè vénen a omplir l'espai d'on Papandreu i Berlusconi han estat expulsats, i es tracta d'un espai polític.

Tots dos, tècnics de formació, faran de polítics, tasca en la qual no són novells. ¿Què poden aportar-hi? En la meva opinió, dues qualitats: la modèstia i el desinterès. La modèstia: un bon tècnic, que ha sabut afrontar problemes reals -sobretot si és en el terreny de l'economia-, sap que només pot aportar una part de la solució, perquè amb les dades econòmiques rara vegada n'hi ha prou per resoldre un problema pràctic. Per això es mostrarà disposat a escoltar-ne d'altres que puguin aportar aspectes complementaris fins a acoblar-los en una solució completa. Pel que fa al desinterès -que no significa menyspreu dels diners, sinó inclinació a actuar per motius d'interès general-, és sovint un atribut del bon tècnic: els estudis tècnics, si són de qualitat, posen l'estudiant en contacte amb disciplines abstractes que sovint desperten el seu interès -és freqüent el cas de l'enginyer jubilat que repassa per gust les assignatures més àrides de la seva carrera- i que, un cop cultivades, deixen en el record que hi ha coses més interessants i divertides que guanyar diners. Així, un govern de tècnics pot exhibir aquestes dues qualitats, essencials per a la supervivència d'una societat decent. No cal dir que aquestes dues qualitats haurien de posseir-les, en grau superior, els polítics, i que el fet que calgui recórrer a governs tècnics dóna la mesura del fracàs dels polítics professionals i dels partits, que només tenen com a missió, precisament, seleccionar candidats dignes de governar el país.

Els governs de tècnics són, per naturalesa, efímers: per molt que els seus titulars gaudeixin d'un merescut prestigi personal i per molt que la seva gestió sigui irreprotxable, els falta, per perdurar, un òrgan intermedi, que és el partit polític. És més, així que les coses milloren, els professionals de la política tornen per prendre el que és seu. Alguns tècnics cauen en la temptació de fundar el seu propi partit, sense adonar-se que es tracta d'una tasca desmesurada perquè així ho volen els que ja en tenen un; d'altres miren d'integrar-se en un partit, on són fagocitats; d'altres, els més nombrosos i sensats, es retiren. Ho fan amb una certa amargor, ja que la seva sortida és sovint ingrata: els professionals procuren desacreditar-los per evitar que caiguin en la temptació de perpetuar-se. Crec que no hauríem de desitjar un govern de tècnics, sinó de polítics que escoltin els bons tècnics (que n'hi ha) i que compleixin amb la seva tasca d'ajudar els conciutadans a portar una existència digna. Com a ciutadans, no hem de cedir a l'impuls d'abominar de la política, perquè la tècnica no pot substituir-la.

stats