Visca el sistema 22/09/2022

De Teheran a Moscou i tornar

2 min

Una multitud de dones han sortit a manifestar-se a Teheran, i altres ciutats iranianes, en protesta per la mort de la kurda Mahsa Amini, de 22 anys, arrestada i assassinada per la denominada policia de la moral que en aquell país es dedica a vigilar l'ortodox compliment dels codis de comportament islàmics, molt en particular per part de les dones. En particular, per no dur correctament posat el vel islàmic. Les autoritats han volgut explicar la mort de la jove com un accident, però el cert és que la van colpejar al cap. I encara és més cert que la sola i tètrica existència d'una policia de la moral mostra el caràcter autoritari i repressor d'una forma de govern, la República Islàmica, que és a la pràctica una dictadura teocràtica. Aquest autoritarisme, subratllem-ho, s'acarnissa amb les dones, i per això és especialment valuós que siguin tants milers que hagin sortit i segueixin sortint aquests dies, i també que ho facin molts homes, cosa que demostra el caràcter unitari i majoritari de la protesta. Aquestes dones fan volar enlaire els seus vels, o se'ls lliguen al coll o als braços, o directament els cremen, com a símbol d'una situació de negació de llibertat que no pensen suportar més. S'exposen a un perill greu i real pel fet de sortir a reivindicar la seva llibertat, i això mereix el nostre agraïment, perquè, fent això, reivindiquen tota la dignitat humana. Dir que la seva lluita és nostra no és, en aquest cas, una frase: la mort de Mahsa Amini i les protestes que suscita ens concerneixen directament. I allò de Terenci, “Soc humà, res humà m'és aliè”, és especialment pertinent aquí.

El mateix es pot dir de les protestes a Moscou, i a moltes ciutats russes, davant de l'anunci de Putin de mobilitzar la ciutadania en una guerra que no ha volgut mai reconèixer com a tal. També aquests manifestants que surten a contradir el Kremlin se la juguen en un país en què la llibertat de pensament i d'expressió ha anat sent corcada als ulls de tothom fins que es pot dir que no existeix com a tal. En els dos casos, a l'Iran i a Rússia, hi ha càrregues policials, detencions, violència i tot tipus d'arbitrarietats per sufocar les protestes, però les protestes no afluixen. Són dies per sentir-se orgullosos de formar part de l'espècie.

També són dies per a la demagògia. La dretota no ha perdut ocasió d'intentar fer sang amb la suposada contradicció entre la denúncia de l'assassinat de Mahsa Amini i el fet de defensar que aquí dugui hijab qui ho vulgui. La diferència es troba just en aquest punt: a casa nostra, el vel islàmic es du o no es du per voluntat pròpia. A partir d'aquí es pot debatre el que es vulgui, però la diferència és substancial. En canvi, no veig que ningú retregui (ho faig ara) als defensors del que se'n sol dir pensament fort, o idees fortes, el fet que un dirigent de pensament fort com Putin estigui a punt de dur Ucraïna, Rússia i el món a un cataclisme nuclear. Potser perquè el pensament fort en realitat no és pensament, i tampoc és propi dels forts. És de dèbils i ressentits.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats