La tele, còmplice de la violència masclista
Els mitjans de comunicació, en la setmana del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones, sempre es mostren més sensibilitzats per la causa: parlen d’estadístiques, donen repercussió a tallers per a joves, fan entrevistes a expertes i reportatges més o menys encertats. Però com deia la Natza Farré en el seu article de dijous a la contraportada, “tots els dies són 25 de novembre”. No pot ser que la resta de l’any la violència masclista es converteixi en una rutina dels informatius. Hem assimilat com a quotidià que, dia sí, dia també, ens expliquin la història d’un crim en què la víctima és una dona o els seus fills. La inèrcia de les notícies acaba fent que normalitzem el que hauria de ser percebut per tota la societat com una anomalia. Cal que els mitjans busquin fórmules, útils els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, que recordin a l’audiència la gravetat dels fets. Cada vegada que ETA assassinava algú, la informació tenia una rellevància mediàtica excepcional, es posava èmfasi en la gravetat dels fets i es dissenyava un context informatiu d’experts i reaccions. Seria lògic donar el mateix marc d’importància als casos de violència contra les dones tenint en compte que a Espanya ja hi ha més dones assassinades per culpa del masclisme en els últims tretze anys que morts per ETA en els últims quaranta-dos.
L’altra gran xacra mediàtica són els magazins matinals de les teles privades, en què aquests casos són garantia d’espectacle de terror i suspens. Aquests programes s’han convertit en els còmplices ideals dels maltractadors, perquè sotmeten les seves víctimes a una pressió extra per culpa de la persecució de les càmeres. La televisió s’ha convertit en un mitjà molt poderós que sobretot dona repercussió als casos en què hi ha dones o fills assassinats. El missatge que transcendeix, per tant, és el de la manca de solució. El relat televisiu sempre acaba amb la mort o amb la culpabilització de la víctima, i sovint es diu que havien denunciat abans.
A la televisió no veiem pràcticament mai casos de dones que han aconseguit desfer-se dels seus agressors i recuperar la normalitat a les seves vides. Més enllà d’uns telèfons que es donen per inèrcia, no hi ha referents que generin esperança o passos a seguir a les dones que pateixen la violència masclista. Es convida a denunciar amb lleugeresa, però hi ha un silenci absolut sobre què passa després de la denúncia i quines opcions i recursos tenen les dones per tirar endavant.
És obvi que falla el sistema de protecció a les víctimes, però falla també una cobertura televisiva més responsable i sensible, que enfoqui els maltractaments com un problema social, que doni referents positius i que contribueixi a difondre eines, pedagogia i solucions. Perquè limitant-se a comptar dones assassinades i ensenyar minuts de silenci és evident que no n’hi ha prou.
