CRÍTICATV

La televisió és cultura

Des de fa molts anys l’ APM? pregunta als seus fugaços convidats si la televisió és cultura. I des de fa setmanes el Katalonski ens està recordant que sí, que, efectivament, la televisió és cultura. El programa ens mostra exemples de com TV3 ha sigut per a molta gent la manera de descobrir el català i tot el que comporta: un país, una gent i unes tradicions.

Ho vèiem dijous, en el capítol en què Halldor Mar visitava Buenos Aires i es trobava amb en Leandro Bustamante, un noi que havia patit un problema greu d’agorafòbia. Tancat a casa i sense voler-se relacionar amb ningú durant mesos, va veure a la tele argentina Polseres vermelles. El desig de superació d’aquell grup d’amics malalts en un hospital el va impulsar a voler superar el seu propi drama personal. Va buscar informació de la sèrie, va descobrir en quin idioma parlaven els personatges i va trobar una motivació per sortir de casa: aprendre aquella llengua. En el seu procés de recuperació, encara li va produir un impacte més gran veure Merlí, on un dels personatges patia el mateix trastorn que ell. Si ja colpia comprovar de quina manera la televisió havia influït en la vida del Leandro, va ser emocionant veure com el programa li va facilitar la connexió via internet amb en Pau Poch, l’actor de Merlí que encarnava el personatge de l’Iván Blasco, amb qui ell es va sentir tan identificat.

En el mateix Katalonski també vam conèixer un altre argentí, aquest d’origen polonès, l’Adrián Leway. Buscant a YouTube músiques poloneses li van aparèixer, com no podia ser d’una altra manera, esquetxos humorístics del Polònia. I s’hi va enganxar. I era divertidíssim com l’Adrián podia fer la imitació dels imitadors del Polònia. Un argentí, sense cap vincle directe amb Catalunya, havia quedat absorbit per la sàtira d’una política i d’una actualitat que li era aliena. Però TV3 li havia obert un món per aprendre el català i descobrir una nova realitat a ell, que era estudiant de ciències polítiques.

La setmana anterior, en el capítol de Sicília, Halldor Mar coneixia en Dino Cuttitta, que fent el xafarder per internet va anar a parar a una escena d’ El cor de la ciutat on dos personatges masculins es declaraven el seu amor i es feien un petó. L’impacte d’aquella seqüència no només el va ajudar a sortir de l’armari a ell sinó que va voler aprendre aquell idioma, conèixer la cultura que havia propiciat aquella ficció i viatjar a Barcelona. TV3 li eixamplava la mentalitat i el món.

Fa uns dies, a l’ARA, l’activista nord-americana Elaine Brown li deia a l’Antoni Bassas com la televisió, als anys 60, havia contribuït a descobrir noves realitats d’arreu del món a la gent. I això continua passant. Conèixer-les ens fa éssers més sensibles. I permet, fins i tot, que siguin el detonant perquè a moltes persones els canviï la vida. La prova que la televisió, ben utilitzada, a part de cultura també pot ser una eina tan poderosa com meravellosa.

Etiquetes

Més continguts de