La televisió i el vàter
El presentador de La Noria, Jordi González, criatura dolcíssima de la televisió putrescent, no se'n sap avenir de la polseguera i la deserció d'anunciants que ha causat l'entrevista -pagada, com no podia ser altrament- que va fer en el seu programa a la mare d'un criminal confés i condemnat. Més de vint marques comercials ja han retirat la seva publicitat del programa i a les xarxes socials les masses enfervorides criden al boicot contra La Noria de Telecinco. Mals temps per al berlusconisme, certament. Esparverat, Jordi González va decidir tancar el seu compte de Twitter, no sense abans piular-hi un missatge de comiat amb ínfules lapidàries: "Quan a un imbècil li assenyalen la lluna, es fixa en el dit", deia. No va quedar clar si es referia als anunciants, al públic que el critica o si ens avançava el títol de les seves memòries.
S'ha discutit també aquests dies, i González va ser el primer a posar-ho de relleu, fins a quin punt són santes les motivacions d'aquestes marques que, de sobte, han vist la llum i treuen la publicitat d'una mena de programa que tothom ja sap de fa molt temps de quin peu calça i ranqueja. Efectivament, no s'entén gaire aquesta mena d'epidèmia d'ètica que li ha agafat a tothom quan ja fa anys i panys que les pantalles dels televisors hispànics estan empastifades de merda en estat químicament pur, servida en forma de programes de suposat entreteniment (i qui diu La Noria en diu tants d'altres que ara es faria massa llarg d'esmentar). Algunes cadenes de televisió, com la mateixa Telecinco, s'han especialitzat a subministrar porqueria a l'engròs als seus espectadors, però el cert és que, en major o menor mesura, són comptats els canals, privats i públics, que no han sucumbit a la temptació d'incloure dins la seva graella algun programa d'aquests que eufemísticament s'anomenen del cor, tot i que segurament seria més exacte identificar-los amb altres parts menys nobles de l'anatomia humana, com ara els intestins (val la pena subratllar que TV3 pot presumir d'haver sabut mantenir-se al marge d'aquesta espiral, amb audiències que demostren que la televisió fecal no és necessàriament "allò que vol la gent", argument d'or dels defensors d'aquesta mena de subproductes).
Siguin quines siguin, en fi, les raons que animen els anunciants de La Noria a abandonar el programa, el cert és que és d'agrair que, ni que sigui més tard que d'hora, finalment s'obri el debat sobre els límits ètics que hauria de respectar la televisió. Durant molts d'anys, ha semblat que la crítica als programes porqueria era matèria reservada a Ferran Monegal i a una colla de beates amargades i intel·lectualoides. En canvi, posicionar-se a favor d'engendres com La Noria figurava que feia enrotllat, simpàtic i guai. A veure si la desbandada dels anunciants (amb les coses de menjar no s'hi juga) serveix per trencar el cercle viciós i per situar les coses al seu lloc. Concretament, alguns programes (i els seus responsables i presentadors) al fons de la tassa del vàter.
