Qui tem els 'indignats'?
Aquests darrers temps se senten innombrables proclames en nom de la democràcia. D'un bàndol i de l'altre s'intercanvien retrets per l'incompliment dels valors que, teòricament, s'han de respectar en un sistema democràtic. Certament, els esdeveniments d'aquests darrers dies han sorprès la democràcia amb el pas canviat.
La creixent demanda d'una democràcia plebiscitària per part d'una societat cansada de les picabaralles internes dels partits polítics i de l'oligarquia parlamentària que se'n deriva ha generat una societat cada cop més emprenyada amb uns polítics que, aixoplugats sota el generós paraigua del sistema democràtic, es permeten fer i desfer lleis que, massa sovint, contribueixen al desbaratament de l'equilibri social, en detriment de la població més vulnerable. Així ho perceben molts ciutadans, i així ho van manifestar al davant de les portes del Parlament, el mateix dia que s'aprovaven els pressupostos i, entre altres retallades econòmiques, els que són els principals bastions de la democràcia. I és que oblidem sovint que la democràcia és un work in progress. Perquè només la regeneració constant farà que es mantingui en bona salut. Ara cal, més que mai, sotmetre-la a un reset profund i fer net dels errors que, en aquests darrers trenta-cinc anys, s'hi han anat acumulant.
Deixant de banda certs actes violents –certament tèrbols i confusos– que tingueren lloc en els enfrontaments del Parlament, ¿són antidemocràtics els que es fan sentir barrant el pas als parlamentaris perquè se senten enganyats i defraudats per la deriva fal·laç de la democràcia? ¿Els governs que no es planten davant de la voracitat dels bancs i la prepotència dels mercats, propiciant que s'instal·lin i que, de fet, governin en nom de la democràcia, responen a la democràcia real? Hem acabat donant cos a un sistema que abandona milions de persones en la pobresa absoluta.
¿Qui tem els moviments socials com el del 15-M? Paradoxalment, a la democràcia parlamentària, pel fet d'estar fonamentada en unes bases estrictament electorals, li fan nosa, lògicament, les revoltes espontànies i els activismes populars que incideixen directament en el cor de les essències democràtiques. En segon lloc, i aprofitant les escletxes que aquesta mateixa democràcia deixa obertes, als poders que s'alimenten de la situació: els mitjans de comunicació, els lobis econòmics i l'extrema dreta, sempre a l'aguait.
Segur que el rebuig sistemàtic dels plebiscits ha contribuït a distanciar progressivament la classe política dels seus conciutadans. Les revoltes de ciutadans que demanen ser escoltats poden fer trontollar un parlamentarisme que a poc a poc s'ha anat blindant respecte de les necessitats i demandes socials. Però també s'enerven tertulians i tertulianes esbalandrades que, com la Pilar Rahola, es mofen "del pamflet abominable que no té cap proposta [parlant del llibret de Stéphane Hessel], que suma simplicitats i que només es mou pel camí relliscós de les consignes". Ves per on, aquest pamflet abominable ha esperonat milers de persones que han sortit al carrer arreu d'Europa. El vaig regalar per Sant Jordi a les meves filles sense saber què provocaria un mes després. Però el que sí que sabia és que no hi trobarien ni una gran obra literària ni un gran assaig polític. Tan sols era un crit d'un vell venerable de 94 anys en un moment molt oportú.
