20/10/2018

El llarg termini s’escurça

3 min

ANORMALITAT. Una setmana més no tenim gaire a comentar d’allò que en una època vam anomenar política catalana. No es parla del govern Torra sinó del salari mínim i dels pressupostos del PSOE i Podem, com en els primers anys del pujolisme, quan l’autonomia era de cartró, no tenia recursos i ningú sabia qui era conseller de què. Ni tan sols s’aproven lleis impugnables pel Tribunal Constitucional, com feia el govern de Puigdemont i Junqueras per carregar-se de raons. És cert que Aragonès, Artadi i Borràs parlen amb els seus homòlegs espanyols, pel que sembla amb algun resultat; però el discurs predominant és el de la melangia del president Torra i el “No hi ha res a fer” dels acòlits de Puigdemont, que, com Josep Costa, demanen assumir que no es pot governar amb normalitat i “actuar en conseqüència”. No sembla, però, que aquest abrandament s’hagi de traduir en fets; la mateixa majoria que representen Costa i Torra està parlant amb els comuns per aprovar els comptes de la Generalitat, aprofitant la posició de feblesa d’Ada Colau a Barcelona. Per altra banda, ni ERC ni el conglomerat que formen els exconvergents i els puigdemontistes estan preparats ni per a unes eleccions anticipades, ni per a un esclat de desobediència que ara mateix seria prematur.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

ESPANYA. I en canvi la situació catalana condiciona totalment la política espanyola. El formidable embolic en què el jutge Llarena ha ficat la justícia espanyola amenaça un llarg termini que cada dia s’escurça més. L’editorial d’ El País ha demanat que s’acabin les presons provisionals i l’expresident del Suprem Pascual Sala ha dit, com tants altres juristes espanyols i europeus, que no hi ha cas de rebel·lió. Si Pedro Sánchez volgués sortir del laberint, encara que només fos pel seu propi interès, ni el seu partit ni els seus adversaris li ho permetrien. A la dreta sociològica espanyola (econòmica, judicial, mediàtica) no se la pot derrotar fàcilment. El mateix Sánchez no hi ajuda amb gestos com incorporar Soraya Sáenz de Santamaría al Consell d’Estat. I després hi ha el foc amic: el ministre Borrell, diplomàtic piròman, calla amb l’Aràbia Saudita però liquida diplomàtics que gosen parlar del conflicte català. La irrupció de Vox i l’histerisme de Casado i Rivera arrosseguen el centre de gravetat de la política espanyola cap a l’extrema dreta. I encara que el govern pugui o vulgui controlar la Fiscalia General de l’Estat, entre les togues hi ha massa elements que veuen que amb el judici català poden matar dos pardals d’un tret. Espanya està en una crisi d’estat a causa de Catalunya. Això pot ser bo o dolent, però és inqüestionable.

MAJORIES. El judici contra els dirigents catalans serà un punt d’inflexió que potser definirà el futur polític de Catalunya durant la propera dècada. S’ha d’arribar a aquest moment amb els partits endreçats, una estratègia compartida i la ferma voluntat d’incorporar al corrent majoritari tots els sectors contraris a la indecència quotidiana del bloc del 155. La fi de la repressió i l’obertura d’un diàleg bilateral entre Catalunya i Espanya, que condueixi a una autodeterminació pactada, poden ser els objectius de la majoria de la població catalana; fer que aquesta majoria s’articuli i porti aquesta agenda a la pràctica podria ser qüestió d’anys, podria veure la llum només quan la justícia internacional desmunti la ficció de Llarena; però el cúmul de despropòsits dels poders de l’Estat, que no deixa mai de sorprendre, pot accelerar el procés de manera insospitada.

stats