Per terra

“Si no heu canviat els preus, això és correcte”, diu el client habitual amb un bitllet de deu a la mà. “No hem canviat els preus, és correcte”, diu el cambrer. Asseguts als tamborets sentim les olors que es barregen. La del whisky del client del costat, la dels cacauets del bol, però també la del betum. Allà baix hi ha un cirabotes, que a part de netejar també ven loteria. Sé que no se’n diu cirabotes, se’n deu dir enllustrador, però és que he après català amb les novel·les de Folch i Torres. Tots els clients del bar el coneixem. Mira amb menyspreu els que -cada cop són més- duen vambes, i mira amb interès els que duen sabates. Hi ha dues converses. La de dalt i la de baix.

A baix l’home diu: “Miri’s l’una i miri’s l’altra, compari, aviam si veu la diferència, aviam”. I el client fa: “Collons!” A dalt, un home que prenia un Sidecar diu: “Me’n vaig, que tinc el cotxe en carga y descarga i me’l fotran”.

El cirabotes s’acosta a un noi jove i pèl roig, amb barba hipster o potser mormona. Pacten un preu i, de seguida, l’home agafa un tamboret desocupat i l’aparta, per poder ajupir-se a treballar ben ample. “Et poso els protectors, perquè no voldria tacar-te”, diu. I un altre cop l’olor de betum. Mentre neteja, el client fa bromes amb el cambrer. El seu cos està perfectament dissociat. Del tronc en amunt es belluga amb alegria, celebra que és allà, en aquell bar, amb aquells desconeguts tan afables. Del tronc en avall, procura ajudar el cirabotes. “Ja veus que els raspalls que faig servir són molt bons”, pondera l’home. I afegeix: “Si te les cuides, tindràs sabates per molts anys”.

Quan acaba, el client somriu. “Dos miralls, nen!”, exclama. I li allarga un bitllet. El cirabotes se’l desa a la ronyonera, li torna el canvi i s’apressa a col·locar el tamboret allà on era. Diu “Bon Nadal” a tothom i se’n va amb la seva dignitat i la seva capsa de fusta.