PROJECT SYNDICATE

Escapant de l'obscurantisme sobre la desigualtat

Si la desigualtat és acceptable o no és una qüestió d'elecció col·lectiva

Un home mira de moure el carro amb què transporta les seves pertinences, a Barcelona. / XAVIER BERTRAL

Vivim en l'obscurantisme de les estadístiques sobre desigualtat. Més de deu anys després de la Gran Recessió, els governs encara no poden rastrejar amb precisió l'evolució de la renda i la riquesa. Les agències elaboren estadístiques del creixement de la renda per a la població en general (comptes nacionals), però no per a la classe mitjana, la classe treballadora o l'1% i l'0,1% més rics. En un moment en què Google, Facebook, Visa, Mastercard i altres corporacions internacionals coneixen detalls íntims sobre les nostres vides privades, els governs encara no elaboren –ni publiquen– les estadístiques més bàsiques relacionades amb la distribució de la renda i la riquesa.

Aquesta deficiència té costos enormes per a la societat. La percepció que les desigualtats estan arribant a nivells injustificables en molts països, combinada amb una manca d'opcions electorals informades per als votants, és aliment per als demagogs i els crítics de la democràcia.

A sobre, moltes vegades es considera que els experts en el camp de la desigualtat depenen excessivament d'estratègies metodològiques específiques, com feia palès l'article de The Economist " Inequality Illusions". Les dades, en les ciències socials, per la seva pròpia naturalesa, són discutibles, cosa que fa que els debats metodològics siguin essencialment inevitables. La pregunta és on traçar la línia entre un desacord acadèmic legítim sobre els nivells i tendències de la desigualtat i un negacionisme absolut de la desigualtat.

La pregunta és on traçar la línia entre un desacord acadèmic legítim sobre els nivells i tendències de la desigualtat i un negacionisme absolut de la desigualtat

Si la desigualtat és acceptable o no –i si s'hi hauria de fer alguna cosa o no– és una qüestió d'elecció col·lectiva. Per contribuir al debat, més de 100 investigadors de tot el món han unit forces per desenvolupar mètodes innovadors per compilar estadístiques de desigualtat a través de la Base de Dades Mundial sobre la Desigualtat (WID, per les seves sigles en anglès), que avui recull dades de més de 100 països. La WID inclou el conjunt més ampli possible de fonts de dades disponibles, des d'enquestes casolanes, dades de l'administració tributària, comptes nacionals i rànquings de riquesa publicats als mitjans, fins als papers de Panamà, a través dels quals el Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació va treure a la llum arsenals de riquesa amagats en diversos paradisos fiscals.

La metodologia de la WID s'estableix de manera que permet que els resultats es reprodueixin i es debatin, i contribueix al mateix temps a l'expansió i millora de les dades disponibles. Quan s'aplica de manera consistent a diverses regions i països, apareixen patrons divergents, en què la desigualtat augmenta en alguns països i s'estanca o disminueix en altres (pocs). La WID és una de les múltiples institucions –incloent-hi el Centre de Dades Transnacionals LIS, l'Institut de Compromís amb la Igualtat, el Banc Mundial i l'OCDE– que avui treballen perquè entenguem millor aquestes qüestions.

Però el progrés a l'hora de mesurar la desigualtat s'ha vist afectat per algunes polítiques públiques, que dificulten l'augment de la transparència. Moltes economies avançades han reduït la quantitat d'auditories impositives realitzades cada any, fet que fa més difícil accedir a aquesta font clau d'informació i analitzar-la. De la mateixa manera, com que s'han eliminat gradualment els impostos progressius sobre la renda, i atès que s'han derogat els impostos al patrimoni i de successions, algunes de les fonts més bàsiques de dades sobre desigualtat de riquesa han desaparegut.

A causa de la manca de dades fiscals i administratives d'alta qualitat, molts observadors recorreran a altres fonts, com els rànquings de multimilionaris publicats per les revistes. Però si bé aquestes fonts poden oferir informació valuosa, no compleixen els estàndards de rigor metodològic i la claredat conceptual sobre els quals hauria de basar-se una conversa pública informada.

Per aquest motiu, els investigadors, els mitjans i les organitzacions de la societat civil han d'involucrar-se més en aquesta qüestió. És cabdal que desenvolupem un conjunt d'indicadors i mètodes per rastrejar la renda i la riquesa que siguin reconeguts internacionalment. Les agències d'estadístiques governamentals haurien de publicar els nivells d'ingressos i riquesa de l'1%, el 0,1% i el 0,001% més alt, així com els impostos efectius que paguen aquests grups.

Amb aquest objectiu, una meta particularment important vindrà amb una revisió –que s'ha de presentar en els pròxims tres anys– del Sistema de Comptes Nacionals de les Nacions Unides. (Actualment estem treballant amb les oficines d'estadístiques nacionals, l'OCDE i les Nacions Unides en aquesta direcció.) Les estadístiques sobre el PIB originàriament sorgien del tossut compromís dels investigadors d'oferir evidències dels ingressos nacionals durant la Gran Depressió. Seria una llàstima haver d'esperar el centenari del PIB –o una altra recessió– per dissenyar estadístiques de creixement distributiu.

Totes les societats han de començar a comprometre's més en la producció i difusió d'informació econòmica transparent. Instem totes les parts interessades de la societat civil, els mitjans, els governs i la comunitat acadèmica a sumar-se a l'esforç de traslladar les dades sobre desigualtat al segle XXI.

Són coautors d'aquest article Facundo Alvaredo i Lucas Chancel, codirectors de la Base de Dades Mundial sobre la Desigualtat; Emmanuel Saez, director del Centre per al Creixement Equitatiu de la Universitat de Califòrnia i codirector de la Base de Dades Mundial sobre la Desigualtat, i Gabriel Zucman, professor d'economia a la Universitat de Califòrnia i codirector, també, de la Base de Dades Mundial sobre la Desigualtat. 

Copyright Project Syndicate

A més dels coautors citats, també subscriuen l'article Miguel Artola Blanco, de la Universitat Carlos III de Madrid; Lydia Assouad, coordinadora per a l'Orient Mitjà de la Base de Dades Mundial sobre la Desigualtat (WID, per les sigles en anglès); Oscar Barrera, investigador, WID; Thomas Blanchet, coordinador d'eines i mètodes estadístics, WID; Marius Brülhart, professor d'economia, Universitat de Lausana; Guilhem Cassan, professor adjunt d'economia, Universitat de Namur; Denis Cogneau, professor d'economia, Paris School of Economics; Guillermo Cruces, professor d'economia, Universitat de Nottingham; Léo Czajka, investigador, WID; Mauricio De Rosa, investigador, WID; Luis Estevez Bauluz, coordinador d'agregació de riquesa, WID; Matthew Fisher-Post, coordinador per a l'Amèrica del Nord, WID; Ignacio Flores, coordinador per a l'Amèrica Llatina, WID; Reto Foellmi, professor d'economia internacional, Universitat de St. Gallen; Bertrand Garbinti, investigador, WID; Leonardo Gasparini, professor, Universitat Nacional de La Plata; Amory Gethin, investigador, WID; Jayati Ghosh, professor d'economia, Universitat Jawaharlal Nehru; Jonathan Goupille-Lebret, investigador, WID; Yajna Govind, investigadora, WID; Markus Jäntti, Universitat d'Estocolm; Thanasak Jenmana, investigador, WID; Jong-il Kim, department d'economia, Universitat Dongguk; Nak Nyeon Kim, Universitat Dongguk; Camille Landais, professora d'economia, London School of Economics; Andrew Leigh, Parlament d'Austràlia; Juliana Londoño-Vélez, professora adjunta d'economia, UCLA; Nora Lustig, professora d'economia llatinoamericana, Universitat de Tulane; Clara Martínez-Toledano, coordinadora de distribucions de riquesa, WID; Isabel Martinez, investigadora postdoctoral en economia, Universitat de St. Gallen; Marc Morgan, coordinador per a l'Europa Occidental, WID; Theresa Neef, coordinadora per al'Europa de l'Est, WID; Filip Novokmet, investigador, WID; Anne-Sophie Robilliard, coordinadora per a l'África, WID; Moritz Schularick, professor d'economia, Universitat de Bonn; Paul Segal, professor sènior en economia, King’s College London; Paul Richard Sharp, Universitat de Southern Denmark; Jesper Roine, professor adjunt d'economia, Escola d'Economia d'Estocolm; Claudia Sanhueza, directora del Centre per a l'Economia i les Polítiques Socials, Universidad Mayor de Xile; Matti Tuomala, Universitat de Tampere de Finlàndia; Tancrède Voituriez, investigador, WID; Daniel Waldenström, professor, Institut d'Investigació d'Economia; Roger Wilkins, professor visitant, Universitat de Melbourne; Li Yang, coordinador per a l'Àsia, WID.