La tieta

"A i! Ara ho faria tot molt diferent, mira que vaig ser tonta! Abans, teníem molta por i érem molt beneits tots plegats. Avui dia les coses són molt diferents, però aleshores ningú t'explicava res i tu no gosaves preguntar. Tot era pecat. Fixa't, en tres anys no vaig deixar que m'agafés la mà ni un sol dia. Mai. Pensa que quan va pujar a casa per acomiadar-se dels meus pares, els va dir que en tot aquell temps no m'havia fet mai ni un petó, ni a la galta, ni res. Una fleuma, això és el que era. I mira que ell n'estava, de mi, eh! Cada tarda, quan plegava de la fàbrica, allà el tenia, esperant-me al carrer, sempre impecable, guapo, ben pentinat. I em deia: «Per què no vols que anem a ballar?» O, «Per què no deixes que et porti no sé on?» I jo, tossuda, que no, que què diran, que si patatim que si patatam. I mira, així he acabat. Jo no sé què devia tenir al cap, però pensa que quan venia a casa dels meus pares i dinàvem junts, jo no tocava res del que hi havia al plat. Amb ell davant meu em feia vergonya fins i tot menjar, ja em diràs tu! Manies, què vols? Manies que tenia i que ara... Ara res! Ara sóc una vella que només sé parlar de tot això. Esclar que, ¿de què més vols que parli, si no? Pensa que després d'ell ja no vaig voler conèixer cap altre home. Cap altre. Només l'he estimat a ell i ell no ho ha sabut mai... Però jo era molt tonta! Ara ja deu ser mort, suposo. No en vaig saber mai més res, d'ell, suposo que es devia casar, sí, em sembla que algú em va dir que s'havia casat".

I mentre parla, sento que no m'ho està explicant a mi, sinó que s'ho repeteix a ella mateixa per, d'alguna manera, tornar a reviure l'única cosa que sent que li pertany: el record de tot el que no va ser.

I jo la imagino, cada nit, fent-se la mateixa pregunta i adormint-se sense haver trobat mai la resposta.