ara.cat

És quan estem de vacances que hi veiem clar. Quan els ritmes abaixen el ritme i el compàs de les hores retorna al seu transcurs morós i natural, el que dona lloc a la sorpresa de descobrir que encara són les cinc i no les set, el que cansa els nens de jugar, els exhaureix la imaginació i els fa aparèixer amb la pregunta pintada al rostre: què fer? Com omplir el temps? És quan hem escollit estiuejar mig d’incògnit o en destins estratègicament allunyats del soroll mundà, com ara un poblet d’interior arcaicament aïllat o una vila costanera on no coneixem gairebé ningú.És efectivament en aquesta circumstància afortunada, en el retir forçós, quan hi veiem clar, quan ens sobrevé l’atac de clarividència que ens assalta cada estiu, en cada poble arcaicament aïllat, en cada vila costanera on no coneixem gairebé ningú. Un moment de benestar i de lucidesa que ens enfronta una vegada més a l’evidència de l’esclavatge consentit en què vivim la resta de l’any. Durant l’any ens volem col·lectivament mereixedors del dret a decidir sobre el nostre futur polític, però no ens permetem ser individualment mereixedors del dret a decidir sobre el nostre present més immediat, un present que entreguem en rendició incondicional, o remugaire, com a molt.[[QUOTE_BEGIN]]Durant l’any no ens permetem ser mereixedors del dret a decidir sobre el nostre present immediat[[QUOTE_END]]L’atacant són les obligacions de tota la vida, però multiplicades en relació a la freqüència amb què es presentaven a les generacions anteriors. Durant el curs treballem i, al mateix temps, responem des del mòbil o des del mateix terminal de la feina al grup de correu o de WhatsApp de l’associació de què formem part, al grup de pares de l’escola, als missatges de la feina complementària, als del gestor... Una comunicació que a l’estiu s’interromp com si, en un exercici d’autodeterminació col·lectiva, haguéssim decidit donar-nos-en de baixa temporal. I llavors ens adonem que una altra vida és possible, que uns altres ritmes són possibles i que, durant l’any, les nostres decisions individuals, les nostres cessions, construeixen la dinàmica col·lectiva i absurda en què tots ens obliguem a tots a córrer amb presses antinaturals.És a les nostres mans aturar l’espiral. Hi insistia a principis de juliol al CCCB Roberto Casati, filòsof i investigador sènior al Centre National de la Recherche Scientifique de París, institució de referència a Europa. Casati ens recorda que el cervell és capaç d’un admirable multitasking inconscient, cosa que ens permet parlar, respirar i no caure alhora, però que no està dissenyat per al multitasking conscient que, erròniament, s’identifica com un atribut dels nadius digitals. Cedir sempre al setge dels xats, els mitjans, les aplicacions i la resta d’estímuls digitals acaba afavorint l’angoixa i va en detriment de les virtuts insubstituïbles d’altres activitats com ara la lectura immersiva i lliure de distraccions. Protegir o, més aviat, bunqueritzar estones és una decisió que tenim a l’abast. Pot semblar avorrida i retrògrada però de fet és un acte subversiu contra la pressió que vol convertir el format digital en l’únic format normatiu, en el normal. És estrany que vulguem veure-ho clar només de vacances, i no tot l’any.

ara.cat

ara.cat

COVID-19

Autodeterminació estiuenca

"«Ministre Illa, com més trigui més morts hi haurà»", portada d''El Mundo'

El Pirineu i l'Aran, circumscripcions electorals

La tragèdia d’Ekaterinburg (1921)

L’equip que haurà d’apagar els focs que deixen quatre anys de Trump

Kamala Harris fa història i s’erigeix en la veu del canvi