24/11/2017

La caixa sense solidaritat

3 min

En temps d’autocrítica, penediments, actes de fe i altres contricions dels representants, convé que els representats sapiguem plantejar-nos amb equanimitat també les responsabilitats que ens toca assumir a nosaltres. I en aquest sentit l’assumpte de la caixa de solidaritat és sens dubte motiu de penitència. Per raons patriòtiques potser també, però me n’interessen més unes altres que obliguen a posar un moment el gran angular.

En els últims anys, a Catalunya i el món, hem passat molt temps examinant els canvis en la relació entre els electors i el poder polític. La denúncia del “No ens representen”, nascuda en l’esquerra transformadora, s’ha estès a altres àmbits de l’espectre ideològic. Votacions amb resultats inesperats, com ara el Brexit i l’elecció de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, ens han fet reflexionar sobre la desconnexió entre els ciutadans i un establishment polític tradicional que no havia sabut adonar-se que estava deixant enrere bosses de població senceres en estat de desesperança. Sociòlegs i economistes ens han advertit, la majoria a posteriori, d’aquesta ruptura en el vincle i en la confiança. Hem analitzat fins a l’escarni la fredor de Hillary Clinton, hem filat prim en l’escrutini dels polítics. La preocupació era transversal.

Els vicis de la vella política han estat tipificats amb aquesta etiqueta. El seu discurs, volgudament equívoc i covard; l’ajornament sine die dels compromisos adquirits en els programes electorals; l’aflorament continu d’escàndols de corrupció, que han estat i són percebuts com tan sols petits efluvis de la Venècia de porqueria sobre la qual surem; el rebuig de tots aquests elements ha portat a primera línia la justa exigència d’una altra política, nova o no, que havia d’escoltar-se de debò els ciutadans. Una política que, mitjançant la consulta directa, assembleària o referendària, havia de retornar-los un poder de decisió o almenys d’influència que s’havia perdut a mans dels poders financers, perillosament ocults entre els intersticis de les bancades dels hemicicles.

I em temo que amb aquesta operació els representats hem ubicat totes les responsabilitats a l’altre extrem de la corretja de transmissió política. Com a mínim, és evident que molts han volgut ignorar que situar uns dirigents en primera línia perquè forcessin les costures de l’ordre establert també significava acompanyar-los en les vicissituds que es derivessin del compliment dels seus compromisos electorals.

El vot també és un compromís. El patriotisme, el nacionalisme, l’independentisme i l’unionisme són, estrictament parlant, aliens a aquesta reflexió, com ho són la simpatia o l’antipatia que pugui despertar cada polític obligat a pagar una multa o una fiança. El vot és un compromís i si volem que els polítics retin comptes no podem oblidar-nos de retre comptes nosaltres. Es miri des d’on es miri, la insuficiència de les aportacions a la caixa de solidaritat, el fet que els diners recaptats per pagar les multes dels polítics sobiranistes estiguin quedant curts, és una incongruència que fa planar sobre el moviment l’ombra de la frivolitat.

stats