21/10/2016

Europa: apocalíptics i desintegrats

2 min

Faig un cafè en una cantonada de l’Eixample amb un assessor al Parlament Europeu. Ell i els seus homòlegs saben molt bé què s’hi cou pels passadissos de Brussel·les i Estrasburg. Li pregunto què podem esperar de les institucions europees en els temps que vénen. No és una fórmula de cortesia. La UE fa equilibris precaris sobre un escenari sacsejat per l’embat de fenòmens geopolítics, tecnològics i econòmics de magnitud tectònica. I totes aquestes forces entren de ple en els diversos espais de la nostra existència.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per exemple, en l’espai de l’alimentació, que és alhora l’espai de carn i ossos de la nostra anatomia i també l’econòmic de les agricultures. El mes passat es va saber que Bayer comprava Monsanto per crear un gegant de les llavors i els agroquímics (pesticides) en un moviment que responia a altres fusions del sector. No cal ser víctima de cap conspiranoia per acceptar que aquesta concentració dóna a unes poques multinacionals una capacitat encara més gran d’influir de manera decisiva en les nostres vides, no només a través de l’acció de lobi, mitjançant la qual poden forçar que les legislacions s’adaptin als seus interessos, sinó també incidint en el marc dúctil de l’imaginari col·lectiu, tot promovent unes determinades idees sobre com ha de ser l’alimentació del futur.

La privacitat i la seguretat són altres espais íntims que es troben sota setge, en aquest cas de gegants tecnològics com WhatsApp, que, després de ser adquirida per Facebook el 2014, ha anunciat que compartirà amb ella els números de telèfon dels usuaris. El big data pot ser de gran utilitat, pot predir els patrons de contagi d’una malaltia, facilitar la mobilitat a les ciutats, ajudar a racionalitzar el consum energètic. Però alhora, de manera llunyana i sigil·losa, les plataformes tecnològiques van acumulant dades nostres que són objecte d’un intercanvi inquietant.

L’enumeració podria ser llarguíssima, però hi afegirem només un espai que, com els altres dos, ens constitueix, encara que aquest sigui extern i geogràfic: el Mediterrani. També aquí hi han penetrat dinàmiques globals (guerres, sequeres, subdesenvolupament), que en aquest cas causen el drama reflectit en el documental Astral. Gestionar-les és un imperatiu moral que fins ara la UE ha afrontat de manera tímida, aprofitant que les competències sobre la immigració, tan sols la conseqüència més visible d’aquestes dinàmiques, estan en mans dels estats.

Deixem tots aquests reptes, algun d’ells apocalíptics, flotant en l’aire, i tornem a la terrassa de l’Eixample, on l’assessor al Parlament Europeu es disposava a respondre a la meva pregunta. Ho fa lamentant que a Brussel·les comença a fer-hi fortuna la paraula postintegracionisme. El terme descriu la situació actual, quan, malgrat que la integració és cada vegada més necessària, ningú s’atreveix a tirar-la endavant. Les properes eleccions a França i Alemanya, on Le Pen i l’AfD poden créixer molt, paralitzen la presa de decisions a tots nivells; i quan no és això, el problema és el bloqueig partidista. La UE va allunyant-se de la seva condició de model per a un poder polític global capaç de donar resposta als reptes globals. Això sí, treu pit de la multa a Apple. De multa en multa, cap a la desintegració final.

stats