Els tòpics de San Fermín

TVE ens ofereix cada matí els encierros de San Fermín. Amb l'excusa de la tradició ens serveixen un espectacle bàrbar. Sorprèn que no hagin posat càmeres a les banyes dels toros per veure en pla subjectiu la vivència de l'animal patinant per les cantonades de Pamplona. Però cada dia, cada any, cauen en els mateixos tòpics. Totes les ramaderies són perilloses i les seves bèsties formoses i " astifinas ". Les entrevistes als experts sempre diuen que " ha sido una corrida muy bien presentada " i que " cada encierro es distinto ". Però l'espectador poc bregat en aquesta mena de festes observa cada matí un xou idèntic. La retransmissió cau en una sobredimensió de la poètica lloant l'estètica de les imatges, l'exclusivitat de cada instant, que francament no s'aprecia. La presentadora, vestida de blanc i amb el mocadoret al coll, farceix el contingut de comentaris del tipus "las mujeres necesitamos otro tipo de adrenalina " per justificar la manca de dones davant de les bèsties. El suspens mediàtic se centra en el nivell de desastre final. El metge que conclou amb l'informe busca alguna mena de simbolisme en dir que " los lunes suelen ser un dia sorprendente ", referint-se a les xifres d'atesos. A càmera lenta revivim el que serien les millors jugades, amb les trompades dels toros als mossos. De fet, és com si en el resum d'un partit es recreessin en les trepitjades de Pepe i els cops de colze de Sergio Ramos. Un altre clàssic és buscar el novell de torn que està disposat a córrer. Ahir era una turista d'Arizona, de 22 anys, amb un discurs tan patètic com inconscient. És inevitable pensar si la ingènua guiri, enganyada pels ecos de la literatura de Hemingway, aprendrà la lliçó de cop i per sempre en els següents minuts. O si d'aquí trenta anys encara estarem aguantant per la tele els disbarats del seu fill, borratxo, saltant d'una font.