Una tortura ritual per a les nenes

La gent acostuma a torturar a qui tem o menysprea. Però una de les modalitats de tortura més corrents al món modern, de bon tros molt més estesa que l'ofegament simulat o els electroxocs, la infligeixen les mares a filles a qui estimen.

Es tracta de la mutilació genital femenina -a vegades anomenada circumcisió femenina-, habitual en una àmplia franja de l'Àfrica i també en algunes zones asiàtiques. Quan les filles tenen més o menys deu anys, les mares les porten a una dona com ara Maryan Hirsi Ibrahim, una somali de mitjana edat que, segons diu, cada dia circumcida amb la fulla d'afaitar una dotzena de nenes.

"Aquesta tradició serveix perquè les noies es mantinguin castes, per apaivagar el desig sexual de les nostres filles -em va dir Ibrahim-. Aquesta és la nostra cultura".

Ibrahim prefereix la modalitat més agressiva de mutilació genital, l'anomenada infibulació o circumcisió faraònica. I no hem de parlar amb embuts ni amb eufemismes: es tracta d'una monstruosa violació dels drets humans que no rep gaire atenció perquè té a veure amb les parts íntimes i parlar-ne resulta violent. Per tant, perdoneu la meva franquesa en descriure la infibulació.

A les nenes els mutilen els genitals, sovint sense anestèsia, per extirpar-los el clítoris i els llavis. Cusen la carn que queda amb tres o sis puntades; a les àrees rurals fan servir espines, i a les ciutats, fil i agulla. Hi deixen una petita obertura per a l'orina i la menstruació. Aleshores a la nena li lliguen les cames i la mantenen immòbil durant deu dies fins que la carn cicatritza. Quan la noia es casa i ha de començar a tenir relacions sexuals, el marit o una dona respectada de la comunitat li ha de fer un tall per obrir-la. No cal dir que tot plegat és esgarrifós. I, a més, provoca infeccions i problemes urinaris; el teixit cicatricial pot fer més perillosos els parts, augmenta la mortalitat maternal i apareixen lesions com ara les fístules.

És una de les violacions dels drets humans més esteses al planeta, amb tres milions de nenes mutilades cada any només a l'Àfrica, segons els càlculs de l'ONU. Aquí a Somàlia, un hospital ha descobert que al 96% de les dones examinades els havien practicat la infibulació. El problema és que les mateixes dones adopten i perpetuen aquesta modalitat d'opressió.

"La nena mateixa vol que la circumcidin", em va dir Ibrahim, defensant enèrgicament aquesta pràctica. "Si no la circumcidessin, li resultaria difícil viure a la comunitat. L'estigmatitzarien".

Kalthoun Hassan, una jove mare d'un poble etíop a prop de Somàlia, em va dir que insistiria perquè a les seves filles els fessin l'ablació i perquè els seus fills es casessin només amb dones circumcidades. Va afegir: "És voluntat de Déu que les nenes estiguin circumcidades."

Fa quatre dècades que els occidentals fan campanyes contra la mutilació genital, però sense gaires resultats. De fet, l'expressió occidental "mutilació genital femenina" ha suscitat l'oposició d'algunes dones africanes perquè dóna per fet que han estat "mutilades". Ara hi ha grups d'ajuda que opten per afegir al seu lèxic l'expressió més neutral de "circumcisió genital femenina".

¿Es pot considerar imperialisme cultural l'oposició de les societats occidentals a la mutilació genital? Potser sí, però de tota manera està justificada. Algunes pràctiques culturals, com ara la mutilació femenina -o embenar els peus o cremar la dona per falta de dot-, són massa salvatges per merèixer cap mena de respecte.

Però és evident que les iniciatives més eficaces contra la mutilació genital són els moviments de base promoguts per dones del mateix país que lluiten per un canvi dins de la seva cultura. Al Senegal, Ghana, Egipte i altres països aquests esforços han donat fruits.

Aquí, entre els somalis, els reformistes proven de seguir una nova tàctica: en lloc de dir a les dones que renunciïn del tot a circumcidar les seves filles, les animen a recórrer a una modalitat de mutilació genital més moderada (que sol consistir a extirpar només una part del clítoris o tot). Afirmen que això seria un pas endavant i que és molt més fàcil d'aconseguir.

Tot i que alguns cristians circumciden les seves filles, aquesta pràctica és més corrent entre els musulmans, que creuen que és una tradició islàmica. Ha estat, doncs, fonamental aconseguir que un nombre creixent de líders musulmans denunciïn aquesta pràctica com a contrària a l'islam, perquè les seves paraules tenen una gran influència. En una mesquita de la remota ciutat de Baligubadle, he conegut un imam, Abdelahi Adan, que denuncia obertament la infibulació: "Des d'un punt de vista religiós, està prohibida. Va en contra de l'islam".

Potser les coses estan començant a canviar -lentament, però- i, si més no, s'ha instal·lat un cert sentiment de vergonya al voltant de la infibulació. A Baligubadle, Mariam Ahmed, que s'hi dedicava professionalment, em va dir que havia deixat de circumcidar nenes, en teoria perquè sap que els estrangers no ho aproven. Després una infermera de l'hospital local em va explicar que recentment havia atès la filla d'Ahmed per una infecció pelviana horrorosa i per obstrucció urinària després que la mare li hagués practicat una infibulació.

Li vaig preguntar si era veritat, i Ahmed va admetre a contracor que havia circumcidat la seva filla, però tot seguit va afegir que havia intentat practicar-li només una forma moderada de circumcisió. Va afegir de pressa: "Va ser un accident".