Si és de tothom, és meu

Li ha tocat a la Muriel, demà et tocarà a tu, demà passat a mi, i així successivament. Quantes i quants vianants quedaran ferits a Barcelona empesos per una bicicleta, quan simplement passejaven o creuaven el carrer?

Partim d’un fet claríssim: substituir els cotxes per bicicletes és un gran avenç. Com més persones s’hi posin, millor, perquè la contaminació de l’aire s’ha convertit en l’amenaça probablement més greu a l’espai públic. Per tant, llarga vida a les bicicletes i als ciclistes. Dit això, quatre comentaris, des de la meva condició de caminadora infatigable per aquesta ciutat.

Primer comentari: durant molts anys les voreres eren intocables per als vehicles. Les calçades es van convertir, ja fa molt, en espais perillosos, però passejar per les voreres era possible, es tractava d’un espai reservat. En els darrers anys, però, això ha canviat radicalment. Els aparcaments de moto les han ocupat, cosa que suposa que les motos hi circulin, pujant i baixant però també corrent, si convé. Els cotxes entren als pàrquings envaint les voreres. Hi ha carrers, com el passeig de Gràcia, on la separació no està ben delimitada. La persona que camina ha hagut de renunciar a la seva seguretat, a badar si vol, perquè encara que motos i cotxes van amb compte, el perill és per al vianant. Però la darrera incorporació a l’ús de les voreres ha estat la bici. I llavors ja, caminar per Barcelona s’ha convertit en una cursa d’obstacles.

Segon comentari: els ciclistes han passat de víctimes a botxins. En els accidents a la carretera, el ciclista és el més feble, el que sempre és el més perjudicat, davant camions, autobusos, motos i cotxes. És qui necessita més protecció. A la ciutat, qui necessita més protecció és el vianant. I ara ha deixat de tenir-la: assumint-se com a víctima i no com a botxí, el ciclista només mira per ell -o ella, per descomptat-. Circula pel carril bici contra direcció, envaeix els passeigs -vegeu la rambla de Catalunya- i les voreres; corre, sovint, arran del cos del vianant. Arborant una mirada dura, això sí, com dient: “Què passa? Jo hi tinc tant dret com tu! Fuig, si no t’agrada!”

Tercer comentari: molta regulació, però una mica caòtica i sempre en contra del més feble. Què diu l’ordenança municipal sobre la circulació de bicis? Que han d’anar pel carril bici, i si no n’hi ha, poden circular per les voreres de més de 5 metres i per les àrees de vianants. A partir d’aquí, qui les atura? Un cop trencat el principi, l’excepcionalitat no es respecta. Com per exemple els intermitents de les cantonades que permeten als vehicles girar amb semàfor en verd per als vianants. Avantatge per a qui condueix, perill per al caminant, que també els conductors estan impacients, esperant que travessis per passar ells, a vegades a un metre de les persones.

I quart comentari, d’ordre general. L’educació cívica ens falla per tot arreu. El franquisme ho va pervertir tot fins al moll de l’os. Res no era nostre, ni el carrer. Conquerit, l’espai públic és de tothom, i la reacció immediata és: si és de tothom, és meu! I a partir d’aquí cadascú pensa que pot privatitzar-lo, usar-lo com li convingui, sempre en benefici propi. Sense comprendre que l’espai públic ha d’acollir funcions molt diverses i sovint contradictòries, i que el seu bon funcionament depèn d’assumir cadascú la responsabilitat de fer-ho bé, hi hagi normes o no. Amb una cosa més: els més forts han de donar prioritat als febles, precisament perquè si són forts poden fer-ho.

Cal repensar què vol dir “En comú”. Mentrestant, ¿no podríem fer un pacte per una Barcelona on encara sigui possible caminar sense ensurts? ¿No podem deixar enrere aquesta jungla de la ciutat, aquesta aventura perillosa en què s’ha convertit ser vianant?

Més continguts de