Les trampes de recuperar l'impost de patrimoni
Després d'haver-ho suggerit, desmentit i ajornat, el govern espanyol esgotarà aquesta recta final de la legislatura tan plena d'ensurts restituint l'impost sobre el patrimoni.
La decisió es basa en el fet que cal que els menys perjudicats per la crisi contribueixin més a les arques públiques en un moment de recursos escassos i retallades dràstiques. Aquest argument, perfectament vàlid, és el mateix en què s'ha basat Barack Obama per proposar que no hi hagi més descomptes fiscals per a les rendes anuals de més de 200.000 dòlars. O el que ha utilitzat França per crear un impost excepcional que gravarà amb un 3% els contribuents que percebin més de 500.000 euros. Itàlia ha descartat gravar amb un 5% extra les rendes superiors als 90.000 euros, però promet presó per a fraus de més de tres milions.
Però l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero haurà d'anar amb molt de compte. El 2008 va justificar que l'impost sobre el patrimoni quedés sense efecte perquè havia quedat obsolet respecte de l'objectiu redistribuitiu amb què s'havia introduït el 1978: castigava les classes mitjanes.
Considerant que són aquestes les que estan suportant les mesures anticrisi, és clau com es dissenyarà tècnicament l'impost -com i a qui se li tornarà a aplicar- perquè no quedi en una mesura electoralista i contraproduent, en un altre pedaç decidit a corre-cuita simplement perquè no hi ha temps per crear un nou impost temporal anticrisi per a les fortunes més elevades. El candidat Rubalcaba ha dit que vol recuperar el tribut només per als grans patrimonis, però no sabem com quedarà. També vol aprofitar la reactivació per convertir l'impost en estatal, quan ara estava cedit a les autonomies, en una línia de recentralització inacceptable. El que cal és una revisió global del conjunt del sistema fiscal per evitar que els contribuents de rendes més elevades (que poden recórrer a instruments per pagar menys) acabin patint menor pressió fiscal que les rendes del treball.
